Itziar Lecea / Ciutadella – Les cures, entès com tot aquell conjunt d’actituds que ens duen a cuidar les persones que ens envolten, és un dels valors que, socialment, més s’està perdent actualment. I la llàstima és que, com a éssers humans, les cures formen part de l’evolució social comunitària, que s’està perdent amb l’individualisme. En el nombre 12 de Nua xerram amb la psicòloga Maria Gelabert, qui ens explica el poder de les cures i com es pot estendre a tota la societat.
QUÈ SÓN LES CURES
“Les cures és cuidar a les persones, de l’estat físic, l’estat emocional, estar pendent dels que ens envolten, ja sigui un fill o una amiga. Açò vol dir cuidar-mos més els uns als altres, perquè al ser una societat molt individualista, la part de comunitat se’n va en orris. I, precisament, la part comunitària és aquesta: cuidar-mos. Moltes vegades, cuidar a una persona és simplement poder estar amb ella quan ho està passant malament, fent una escolta activa i calmada”, comenta na Maria, que veu com a la seva consulta apareix molta gent manca d’aquest aspecte.
Però, per què no dediquem l’atenció a aquest valor de cura? Segons comenta Gelabert, “perquè som la societat sense temps. No tenim mai temps per a res. I si hi dedicam temps a cuidar algú, no ho valoram com una tasca. Per exemple, el fet de cuidar un infant, no s’entén com una feina perquè no es veu com una tasca productiva. Per açò, l’estat tampoc ho incentiva. I no ho incentiva en cap cas, perquè cuidar-se a un mateix o deixar-se cuidar pot ser passar el temps necessari de dol davant d’una pèrdua. I, tal i com està la llei, pots agafar un dia de baixa a la feina si perds a un familiar molt proper, i és un dia que s’ha de dedicar a fer els papers de la persona finada.”
CURES EN LA SOCIETAT
Les cures, històricament, ha estat una tasca que han desenvolupat molt més les dones. Gelabert comenta que és “per aquest motiu no se’ls hi ha donat valor. És una feina que no ha estat mai retribuïda, pel que la societat, o de cara a l’èxit, no és una tasca que tengui valor.”
Aquest escàs valor de les cures, junt amb la individualització de la societat, ha duit a una situació de la dona que queda al pol oposat del valor de cuidadora. “El que feim és masculinitzar-mos, fent molta feina retribuïda, que ens doni valor social. Però, en el fons, és que també cuidam. Els estudis que s’han fet sobre les hores que les dones i els homes dediquen a la casa -a les cures- sempre conclouen que, per molt que s’intenti repartir, són les dones les que hi dediquen més temps, tot i que també siguin fora de casa fent feina.
Cercam la plenitud personal dintre de la feina, i no dintre de la família, que és el lligam amb les cures, de manera que aquestes no són ni tan sols dintre del nostre imaginari com a punt de realització personal.”
CURES I FEMINISME
Si bé la incorporació de la dona al mercat laboral es va veure com una equiparació de drets amb els homes, un empoderament que va servir per aconseguir independència, no s’ha deslligat de la necessitat de tenir cura dels altres. De manera que, en la gran majoria dels casos, les dones treballadores ho són fora i dintre de casa. Cosa que no passa amb els homes.
Així, es podria dir que ens van vendre moix per llebre? “Sí, totalment. Des del feminisme reivindicam poder ocupar els dos espais, però com una elecció, no com una obligació, que és amb el que s’ha convertit. Com a opinió personal -comenta Gelabert- crec que l’estat ens hauria de pagar més per poder cuidar. Per exemple, si t’has de fer càrrec d’una criatura, ara tens la baixa per maternitat, però no es valora la feina que fas com a mare, que crec que s’hauria de poder valorar. És una feina de cura que és una inversió per l’estat, perquè són les generacions futures que el sustentaran, i que si es veiés compensada amb una retribució econòmica, podríem triar entre fer feina a fora o fer feina a casa. Si fos el cas, probablement hi hauria molts més homes que triarien quedar a fer la feina a casa, perquè estaria valoritzat.”
I SI ES FEMINITZA LA SOCIETAT?
Ens posem en el cas contrari del que ocorre ara mateix: donar el valor corresponent a la cura i estendre aquest valor a tota la societat, no només a les dones.
“El problema és que feminitzar la societat, hi ha persones que s’ho prenen com un atac. I no és així, sinó que és incentivar un valor típicament femení com són les cures a tota la societat. A les dones, per descomptat, però també als homes. L’emoció que més poden expressar els homes, a nivell de permís social, és la ràbia, encara que, en el fons, sigui tristesa. De la tristesa passen a la ràbia i, d’allà, a l’agressivitat. Per açò tenim casos d’agressions d’homes cap a dones que després es suïciden, perquè en realitat no era ràbia, era tristesa que no va tenir oportunitat de treure.”
“Si ens masculinitzam, donam pes a les emocions més violentes. Si feminitzam i donam més valor a les cures, salvam aquesta part. Hi ha estudis que demostren que els fillets que tenen germanes petites a les quals se les deixa cuidar, perquè dintre de la família se li dona permís per fer-ho, aquest fillet és manco agressiu que un que no n’ha tingut. Perquè se li ha donat espai per la cura. Òbviament, cada persona és un món, però s’ha demostrat que aquests infants compensen els instints més masculins amb la part de cura.”
Precisament, aquest valor inculcat a edats primerenques, és una de les línies que Gelabert, junt amb l’equip del programa Coeduca de l’àrea d’Educació de l’Ajuntament de Ciutadella, estan mostrant a les escoles. “Si canviam el focus d’una societat no violenta, que per pura biologia és molt difícil d’aconseguir, a una societat basada en les cures, podríem avançar molt més. I és una feina que s’hauria de començar a fer des de petits, a les aules, educar en les cures.”
COM TENIR MÉS CURA DEL QUE ENS EVOLTEN?
Com et pots convertir en una persona cuidadora?
- El primer tret d’una persona cuidadora és estar orgullosa de ser-ho. Està clar que tot ha de tenir un límit i que hem de mirar per un mateix, però una persona cuidadora no veu aquesta tasca com una vergonya, sinó que es viu amb orgull i no tenir vergonya.
- Donar espai a les cures, posar-ho damunt l’agenda diària i tenir-ho com una prioritat. Massa vegades deixam tasques de cura molt senzilles, com donar-lis temps als nostres majors, perquè avantposam la nostra vida i el dia a dia.
- Estar molt present per la persona que necessita aquestes cures, especialment amb la mirada i l’escolta.
- Connectar molt amb el present. La cura és ara, no d’aquí a un temps.
- Gaudir-ho, perquè és un temps que regales a una altra persona que també et fa créixer a tu com a persona.
