Vaig llegir, i ressenyar en aquesta mateixa secció, Ignot, de Manuel Baixauli. No és d’estranyar llavors que no dubtés a endinsar-me en aquest Cavall Atleta Ocell que avui us comentaré.
També és cert, però, que em sobtà el resum argumental que se’ns ofereix a la coberta del llibre. En va fer témer que tot fos massa previsible després del laberint fascinant de la seva anterior novel·la. Anava errat, ja ho veureu. Si més no, us el trasllat.
Alapont, un fuster humil i perfeccionista, observa amb preocupació la deriva del seu fill, Arístides, que tot just ha entrat a l’adolescència i es veu conquerit per l’apatia. La novel·la aborda la complexitat de les relacions paternofilials, alhora que mostra què és capaç de fer un pare per salvar allò que més s’estima al món.
Tanmateix, just començar-la t’adones que res és tan senzill, que els plans són múltiples i es sobreposen, que Baixauli torna a desplegar un univers propi tan inquietant com captivador.
La relació pare-fill feta de paraules eixutes i silencis n’és l’eix central certament, però es desenvolupa enmig de situacions que semblen sorgides d’una mena de somni febrós.
En primer lloc, l’escenari, un poble vora el “… mont dels Perduts, única elevació natural al bell mig d’una immensa planura inundada, ací i allà, d’un líquid fosc, un cafè amarg el nivell del qual puja o baixa segons l’oratge.”
Després, més enllà dels dos protagonistes, un seguit de personatges inoblidables, des del conferenciant arxiver d’ones a l’arquitecta de projectes desaparitoris que, per cert, té un nom que ens porta a un altre vessant artístic de l’autor. A més d’alguns altres, ja coneguts d’obres anteriors.
La raó és que, de fet, res no és casual en aquesta novel·la, tot és part de l’ordit perfecte de la trama. Incloses les moltes referències, literàries, musicals, pictòriques i cinematogràfiques, explícites o no. A tall d’anècdota, em vaig veure impel·lit a reveure l’extraordinària La paraula, de Dreyer i a escoltar Coltrane.
Per altra part, potser el que més m’ha impressionat de la narració és la sobrietat amb què Baixauli ens fa evidents sentiments molt profunds. No li calen escarafalls ni escenes melodramàtiques per fer-nos viure l’allunyament entre el pare i el fill, el fred desconcert del segon i la colpidora angoixa del primer. Estic convençut que això fa més versemblant tot el que succeeix, malgrat que l’entorn no sigui precisament d’allò més realista. La vida no és un fulletó. El que no es diu sovint omple més espai que allò que es crida. De qualque manera Baixauli fa seva la cita de Tarkovsky que esmenta al llibre:
“Duresa, sequedat, calma, aquestes són les qualitats més grans de la posada en escena.”
No me’n puc estar de fer-vos saber, abans de cloure la ressenya, que el títol del llibre és un préstec de Robert Bresson, “Goig de contemplar el moviment: cavall, atleta, ocell”. Curiosament és la mateixa frase que el crític cinematogràfic Serge Kagansky utilitza per definir l’obra del cineasta francès. Tal volta aquesta coincidència és una banalitat, però jo ho trob força il·lustratiu.
Òbviament, no us diré res del desenllaç, només genèricament us comentaré que no me’n puc imaginar cap altre i que, així mateix, és el que s’escau a aquest món que Baixauli ha sabut crear.
En conclusió, una gran novel•la. Sense cap mena de dubte.
