N’Andreu Mascaró Pons va morir amb 82 anys el passat 29 de novembre o sigui durant la vigília del dia de la festivitat de Sant Andreu que, com tots els creients saben, és ensoldemà. Estava casat amb la meva cosina Conxa Pons i Pons nascuda el mateix any. Empresari de professió, germà de Jaume, el cap visible de la famosa fàbrica de sabates de Ferreries, tenia tirada per la caça i, sobretot, per la pesca que duia a terme a bord de les seves diferents embarcacions. Formaven una parella molt diferent de caràcter i aficions que es veu perfectament reflectida en una anècdota que m’ha contat la seva viuda. Quan començaven a sortir el va acompanyar a caçar perdigots amb reclam i na Conxa hi va anar amb un llibre per tal de no avorrir-se. En el moment que va girar la primera pàgina n’Andreu va fer-la callar amb un xit expeditiu perquè el frec de la fulla provocada pel tacte dels dits podia espantar les perdius que havien acudit al crit del reclam; la meva cosina no hi va anar mai més a caçar perdigots. Van trobar un punt de trobada cordial que els ha permès quasi seixanta anys de convivència que la mort sobtada ha trencat. Era ordenat, meticulós, perfeccionista i exigent amb els altres i amb ell mateix. Quan n’Andreu i na Conxa eren acabats de casar m’enduen amb ells a fer una setmana al soterrani dels xalets de Cala Galdana. Per aquella època m’agradava molt jugar a futbol però també la pesca i la caça. Amb n’Andreu anàvem a caçar caderneres. Una vegada vam anar a caçar amb visc amb el seu germà en Pere a les depuradores de Serpentona que vessaven aigua a tort i a dret pel coster del barranc que traboca a Algendar. L’aigua regalimava del marès blanc enverdit per la humitat i ens va convidar a beure aquella aigua depurada. Llavors encara no tenia barca i em va ensenyar a pescar amb canya a Cala Galdana. Era maleit però just i vaig acabar tenint un toc de canell prou bo per fer emergir esparralls, saupes, galub i oblades enganxats a l’ham de mosca. Enfarinats i fregits amb oli d’oliva, aquest peix petit pescat era el peix més bo del món. Va armar llaüt i després barca tonyinera i anava, com el pescador de la novel·la de Hemingway, a la captura d’aquestes peces majors que neden veloces a alta mar. Caçador també empedreït trescava amb el ca i l’escopeta pel camp menorquí seguint el rastre de conills, perdius i cegues. I sempre sense descuidar l’empresa que va ajudar a convertir, des de la seva posició central al taller, en la fàbrica important que és ara. Durant aquest temps de caça, de pesca, d’empresa i de convivència matrimonial van venir com un regal del cel els seus fills en Jordi i na Maria i tota una feliç corrua de néts i besnéts que han acabat de conformar una família unida i polida. De fet, n’Andreu, el sant, era fill d’un pescador anomenat Jonàs i vivia a Cafarnaüm i va ser el primer apòstol a ser cridat per Jesucrist. Ara, la vigília de Sant Andreu, qui ha estat cridat ha estat n’Andreu, l’empresari de Ferreries. La xarxa d’encerclament es tanca. Com va escriure el nostre cosí polític, en Tòfol Mus, a Pregària marinera: “Per sa finestra neix / es sol que m’ofereix / uns raigs de clara llum / per as vol etern”. La pregunta que em resta fer és: com deu estar la caça i la pesca per allà dalt? Descansa en pau, Andreu.
