Realitzats els tractes acostumats, va esser concertada la venda de l’immoble, el qual podia ésser adquirit pel Consistori mitjançant tres propostes, a elegir: La primera, mitjançant el pagament de 8.000 duros al comptat; la segona, la meitat de dita quantitat al comptat i l’altra meitat pagada en diferents pagues, a un interès anual del 6%. La tercera, venuda per un valor de 10.000 duros, pagats així: una tercera part al comptat i les altres dues terceres parts en diferents termes al 6% d’interès anual de la quantitat deguda.
El Consistori acceptà la segona proposta, abonant-se la meitat del valor amb els diners obtinguts de la venda del terreny sobrant del baluard de Sant Francesc (no inclòs com a via pública). Però dits acords no es dugueren a la pràctica, ja que el 30 de desembre de 1879 una R. O. cedia en usdefruit gratuït, a favor del municipi, el palau del Governador Militar i les seves dependències annexes, gràcies a les gestions practicades pel Marqués d’Albranca el 30 de desembre de 1878. La cessió gratuïta del Palau obria noves possibilitats i anul·lava tots els intents de compra.
Així hi tot, segons un ofici, tramitat per l’Inspector de Telégrafos de València i d’ordre de la Direcció General, s’exposava que “ la casa propuesta por el Ayuntamiento para instalar la Estación Telegráfica, situada en la Plaza de La Libertad nº 9, no reúne las condiciones necesarias para el Servicio …” negativa que l’Ajuntament procurà pal·liar (en la sessió 16 IX 1878) proposant un nou local, designant una part de l’horta contigua al ex-palau del Governador Militar. En ella es realitzaren uns treballs de construcció provisionals per instal·lar l’Estació Telegràfica, però deixant la façana de l’edifici sense la més mínima decoració, amb la finalitat de que els vans, com portes i finestres de l’obra, poguessin ésser incloses dintre del pla general de la façana de l’edifici, destinat a convertir-se en les noves Cases Consistorials. És a dir, que el Consistori, malgrat proposar l’edificació i rehabilitació de les antigues Cases Consistorials, abrigava l’idea de convertir el vetust palau en la seva nova seu.
Els treballs finalitzaren el primer de desembre de 1879, i degut a la manca de recursos financers el Consistori acceptà un préstec, de 3.000 ptes, de D. Jaume Pomar, quantitat que fou amortitzada en diferents pressupostos successius. A l’altre costat del palau del ex-governador s’aixecaren, de manera similar, les dependències per ésser destinades a presó, segons s’acordà en la sessió de 3 maig de 1880.
En aquells moments l’Ajuntament va entrar en un vertader dilema. D’una part disposava de l’antic Palau del Governador (en ruïnes), de l’altra pretenia reformar les velles Cases Consistorials per adequar-les al seu ús i modificar el nou espai urbà de la via pública. Dues obres que no eren possible escometre amb les exigües finances municipals.
En la sessió municipal de 22 de maig de 1882, el Sr. Alcalde informava de les obres efectuades en el vell edifici i s’acordava “el levatamiento de un plano y la formación de un presupuesto para la habilitación de dicho local, destinado a Casas Consistoriales”. Era evident que eren d’un interès general, quan el Diario de Ciudadela, en la seva edició de dia 2 de maig de 1882 animava al Consistori a iniciar unes obres que, a més de necessàries per ubicar la Corporació Municipal, també serien beneficioses per pal·liar l’atur de la classe treballadora – “Mucho ganaría la Plaza del Borne si se trasladaran las oficinas municipales al antiguo ex-palacio del Gobernador Militar, al paso que cediéndose a la vía pública parte del vetusto y arruinado edificio que hoy ocupa la Casa Consistorial se embellecería la calle de la catedral …”
Paral·lela a aquesta gestió, el 29 de maig de 1882 es nomenà una Comissió, formada pels regidors D. Joaquín Comella, D. Gabriel Camps, D. Ramón Cavaller, D. Magín Bonet i D. Andrés Triay per gestionar la formació del plànol i pressupost necessari per la rehabilitació del vell alcàsser.
En la sessió de 21 de maig de 1883 s’informava haver rebut una circular, de la Dirección de Administración Local, publicada en la Gaceta de Madrid (5 VIII 1882) la qual permetria als Ajuntaments invertir, en obres d’utilitat pública, les dues terceres parts del 80% del seus béns propis alienables. Acollint-se a aquesta normativa, i degut a l’estat ruïnós que presentava l’antiga Casa Consistorial ubicada en el carrer de la catedral, es va decidir fer les obres precises per alinear la façana de l’edifici amb el carrer Major del Born i permetre així l’eixample del carrer de la catedral, que quedava convertit en la plaça de la Catedral.
Hem de creure que dintre del Consistori hi havia dues opinions encontrades. Uns preferien reformar el vell edifici, mentre que els altres preferien el trasllat de les dependències municipals al Plau del Governador. Però aquest, pel fet de no ser un immoble de propietat municipal, el regidor D. Joan Oliver (durant la sessió de 17 de març de 1884) va expressar la seva disconformitat en l’habilitació de l’antic Palau del Governador amb diners públics, i partidari de l’adquisició de la casa del Sr. Fraser, situada al carrer de Santa Clara.
La proposta d’adquirir la casa del carrer de Santa Clara va trobar també una raonable i meditada oposició del regidor Sr. Farnés, el qual va exposar que “ Si bien … la parte interior del edificio reúne capacidad suficiente, el aspecto exterior y punto donde se halla enclavada no son a propósito para Casa Consistorial; y tener que hacerse este gasto, convendría más la edificación de un buen edificio en la parte remanente del que ahora posee, añadiéndole las paredes de la Casa Gomila, que tendrá que ser expropiada”.
La manca de diners i el cost que suposaria la compra d’una nova casa, sembla ser que va retreure la decisió de la majoria dels regidors, els quals eren més partidaris de reconstruir el vell edifici; mentre, la comissió formada, cercaria un habitatge en el qual poder allotjar les oficines municipals, de manera provisional, mentre es desenvolupessin les obres de remodelació.
En la sessió de 24 de març de 1884, s’exposaren els pros i contres de les dues propostes. Sobre la primera, es manifestava que s’havia examinat deteniment l’edifici del carrer Santa Clara, el qual estava en perfectes condicions; les seves dependències eren espaioses i el preu o valor de l’immoble era probablement un terç del seu valor real; però tenien un contratemps. El carrer era estret i el lloc no era l’adequat per ubicar les Cases Consistorials. La segona proposta, la de reedificar les velles oficines, afegint el solar de la Casa Gomila, suposaria una millora en quan a l’eixample de la via pública (avui Plaça de la Catedral). A més, l’Ajuntament no estava en condicions de tresoreria per costejar la casa del Sr. Fraser “so pena de no poder contar después con recursos suficientes para atender a la expropiación de la Casa Gomila y reconstrucción de la nueva Casa Consistorial”.
És a dir, el projecte d’alinear la vella Casa Consistorial amb el carrer Major d’Es Born era un projecte que estava quasi decidit.
Després del debat, l’Ajuntament acordà que la Comissió nomenada, cerqués una casa on ubicar provisionalment les oficines del Consistori per procedir a les obres de reedificació. Però el projecte presentat a Palma, per aconseguir la seva aprovació, va topar amb dificultats, per les quals es designaren al Sr. Farnés i el Secretari per aclarir-les i donar les explicacions pertinents de la proposta.
