Dos plans temporals, dues vides lligades, un secret, una història de soledat i turment, el desconcert i la descoberta.
No sé si ho he aconseguit, però en aquestes frases inicials he intentat condensar tot el que hi podem trobar en aquesta gran novel·la. La nosa, de Montse Sanjuan.
Abans de continuar, emperò, deixau-me advertir-vos que, tot i haver-hi intriga, en aquesta novel·la l’autora no transita pels camins del negre com ha fet en algunes de les seves obres anteriors. Tanmateix, es coneix que domina l’art de dosificar la tensió. Al final gairebé et trenca l’alè… Però m’estic avançant, així que anem a l’argument.
La Júlia viu tranquil·la en companyia de la seva família fins que un dia tot el seu món s’esfondra i ella esdevé una nosa. Si més no, malgrat que tot són entrebancs i mancances intentarà trobar el seu camí. Dècades després un paper amagat arrodonirà la seva història.
Potser ara caldria continuar desenvolupant la ressenya, però no me’n puc estar de fer una aturada per comentar-vos, abans de res més, que Sanjuan ens ofereix una de les escenes més estremidores de les que puc recordar. Quan l’univers de la Júlia es capgira, “la casa sempre havia estat un refugi per a ella” i de sobte es transforma en un cau de rebuig.
“Li havien robat el que més estimava i no se’n podia avenir. Es va imaginar que era com les males herbes que arrencaven de l’hort.”
No puc ser més explícit, ja us hi trobareu en llegir la novel·la. Desolador, absolutament desolador. Només per aquest moment ja valdria la pena la lectura, i n’hi ha més, molts més.
Artesa de Segrià, Tàrrega, Lleida, Balaguer, Linyola… Vet aquí els escenaris on transcorre la narració. O millor dit, les narracions, perquè com us deia al principi són dos els plans temporals que s’alternen en el relat, els anys quaranta i els vuitanta amb records que ens porten més enrere encara. Així, som traslladats d’un mas a una fonda, d’una casa de poble a un pis de ciutat… i en cada lloc els detalls que pertoquen, ja sigui les plantes que es conreen a un camp o els plats que s’elaboren a una cuina.
Som ben conscient que, per no desvelar la trama més del compte, tal vegada estic donant massa voltes a l’era. Però, de fet, el que cal saber és que La nosa ens parla del dolor, del dolor immerescut. I us assegur que Sanjuan ens el sap ben transmetre.
Si més no, hi ha un altre vessant que també aconsegueix fer-nos arribar. Seria un error majúscul llegir uns fets succeïts durant la postguerra amb ulls d’avui. Ni els sentiments ni les formes de pensar són, no poden ser, els mateixos. La crueltat era crueltat, però es disfressava de necessitat, la tendresa era vista com un camí a la catàstrofe. Tinc prou anys per haver conegut aquest esguard miserable. Cal tenir-ho present. Sortosament a La nosa això no s’obvia.
Tanmateix, la descripció dels mecanismes socials que emparaven i justificaven tota mena d’abusos, mentre que la moral imposada per la hipocresia catòlico-franquista els vestia de virtut, esdevé una crítica demolidora.
He de cloure ja la ressenya, però ho vull fer dient-vos que la Júlia, la protagonista, és un personatge absolutament inoblidable. La mestria de l’autora es demostra amb la cura exquisida amb què l’ha traçat. En llegir la novel·la ho entendreu, perquè us assegur que no us la podeu perdre.
