Record quan mon pare anava a la muntanya del bosc comunal per talar-hi un avet prèviament marcat per a l’Ajuntament. Era una setmana abans de Nadal, aquesta època plena de màgia que feia bategar amb il·lusió el meu cor d’infant. El decoràvem senzillament penjant a les seves branques unes mandarines, un parell de boles de colors, petites candeles, trossets de cotó a manera de flocs de neu i a dalt un estel argentat.
L’any 354, l’Església va instituir la celebració del naixement de Crist, dia 25 de desembre, per rivalitzar amb la festa pagana del solstici d’hivern durant la qual semblaria que un arbre, l’avet del Nord, símbol de vida, es decorava amb fruits, flors i blat. Inicialment la festa cristiana de Nadal es resumia en la celebració de la missa de la Nativitat. Cap avet, cap tronc, ni pare Noel. Les primeres traces escrites d’una decoració d’aquest famós conífera foren descobertes el 1510 a Riga, Letònia. En aquella època, alguns comerciants ballaven al voltant d’un arbre decorat amb roses artificials abans de cremar-lo.
Però sembla que fou a Alsàcia on podem trobar l’origen de l’arbre de Nadal. La tradició diu que l’any 1521 ja es decorava l’interior de les cases amb branques de l’avet tallades tres dies abans de Nadal. Mes tard, al 1546, va autoritzar-se la tala d’aquells arbres durant la nit de Sant Thomàs. La més antiga menció de l’arbre de Nadal com avet sencer es troba a la descripció dels usos de la vila d’Estrasburg de l’any 1605.
Com a curiositat hem de dir que a França, el 1738 l’esposa del rei Lluís XV, hauria instal·lat un avet al palau de Versalles. El 1765, Goethe estant a Leipzig, a casa d’un amic, va expressar la seva sorpresa davant un arbre de Nadal que veia per primera vegada. A Paris l’arbre de Nadal apareix el 1837, gràcies a la duquessa d’Orleans, Elena de Mecklembourg. Fou un autèntic fracàs perquè els parisencs hi veieren un costum protestant.
El 1840, el Príncep Albert, espòs de la reina Victòria, va introduir l’arbre de Nadal al Palau Reial, a Londres, i va posa-ser de moda en els cercles de l’aristocràcia i la burgesia angleses.
La tradició de l’avet de Nadal va generalitzar-se a França després de la guerra de 1870 gràcies als immigrants d’Alsàcia-Lorena, regió annexada per l’Alemanya, que la donaren a conèixer als francesos.
Avui, a la majoria de llars els avets són artificials i les decoracions de cada dia més sofisticades, res que recordi aquell arbre natural d’antany, de branques oloroses d’un verd intens que ens acompanyava a ca nostra durant les festes de Nadal. A casa dels meus sogres mallorquins no existia la tradició de l’avet sinó la d’un magnífic betlem muntat damunt un preciós canterano antic.
La diversitat de les tradicions conformen la riquesa de la història d’un poble. Ai las! La globalització mercantilista ha esdevingut la seva poderosa enemiga.
Bones festes amb salut i alegria!
