D FERRERIES/C.M – Toni Goñalons Febrer (Ferreries, 1961) va recollir les xarxes el passat 21 de novembre després de 30 anys de dedicació continuats al món de la pesca. És el darrer pescador de Ferreries. Fill de Climent Goñalons Ponsetí i de Joana Febrer Florit, és casat i pare de dos fills: un fill de 31, que viu a Lleó, i una filla de 25, que viu a Barcelona. La seva embarcació, amb la que s’ha dedicat a la pesca de la llagosta i la sípia, té la seva base al port antic de Ciutadella. Parlam amb el nostre protagonista de com és la vida de pescador, dels problemes i reptes del sector, dels ensurts i els misteris de la mar. I també, del seu passat com a futbolista al CE Ferreries, l’Atlètic de Ciutadella i el CE Alaior.
Després de la vostra jubilació. Algú a la família agafa el relleu?
En principi, no.
Per tant, no hi queda ningú a Ferreries que es dediqui professionalment a la pesca…
No. Això no vol dir que si no puc vendre la barca o veig que no hi ha sortida, potser em doni d’alta l’any que ve els quatre o cinc mesos de llagosta, i, en acabar la temporada, em torni a donar de baixa. És una opció. Avui dia és mal de fer vendre una barca.
Sobretot, veient com està el sector, sense relleu generacional.
Així és. Tinc dos fills. La filla viu a Barcelona, i el fill, a Lleó.
…I no en volen saber res de pescar…
No [rialles], la filla és higiniesta bucodental, i el fill treballa a un restaurant amb el cunyat.
Com a bon pescador, sou fill de pescador…
Mon pare ja era pescador. Des de petit, des dels vuit anys, més o menys, vaig començar a anar a pescar amb ell. Quan em vaig anar fent més gran, vaig començar a estudiar, però sense deixar de sortir a pescar amb ell. Amb el temps, vaig deixar la pesca i em vaig dedicar a fer feina amb el meu germà al món de la hostaleria. Vaig anar combinant les dues.
Però amb l’hostaleria obrireu un parèntesi en la vostra relació amb el món de la pesca…
Sí, perquè me’n vaig anar a fer feina cinc anys a la República Dominicana, contractat per la cadena hotelera Melià. D’allà vaig anar a Panamà, i després a Cuba. De tornada a Espanya, vaig fer un any a Lleó, amb el mey cunyat. Però mon pare es jubilava i vaig veure el moment de tornar a Menorca.
Aleshores us quedau amb l’empresa del pare…
Devia tenir 34 anys. Els últims trenta anys de feina de la meva vida els he dedicat professionalment a la pesca.
Quan ereu més jove i el negoci era del vostre pare, hi havia més pescadors a Ferreries?
Hi havia en Litos, el cosí; el conco en Miguel, que era pescador; i el pare de Litos, que és un cunyat, també ho era. Però ells ho van deixar i els únics pescadors que vam quedar a Ferreries érem nosaltres.
Tornem a un dels problemes que més amenacen el sector de la pesca professional: la manca de relleu generacional…
És un problema greu. He tingut un mariner durant dos anys, però probablement no està preparat per a dur una barca.
Hi manca formació, també?
Sí, però a més de la formació, hi ha altres aspectes. Quan vaig decidir deixar l’hostaleria, tenia clar que volia tornar a Menorca per a dedicar-me a la pesca. Amb aquest ofici no et fas ric, ni fer-hi enfora. Vius el dia a dia, i tens llibertat per a decidir fer moltes coses. Jo vaig decidir dedicar-me a això perquè a mi el món de la mar m’encanta. Ara mateix estic a punt de jubilar-me però estic disfrutant força, perquè és una feina que m’apassiona. Per açò no vaig tenir cap dubte a l’hora de decidir agafar la barca de mon pare.
Sempre heu tingut l’embarcació a Ciutadella?
El port base sempre ha estat Ciutadella, el que passa és que nosaltres vivim a Cala Galdana, tenim una cova a Cala Galdana i sempre hem pescat a Cala Galdana. Es pot dir que em dedic a pescar un mes i mig a Cala Galdana, després me’n vaig cap a Ciutadella, pesc pel nord, i torn venir cap a Cala Galdana quan ho consider oportú. Però el punt de referència és Ciutadella.
A quin tipus de pesca us heu dedicat?
Quan començam, cap allà pel mes de març, ens dedicam a la pesca de la sípia. A l’abril comença la temporada de la llagosta i em dedic una mica a les dues coses. Els mesos de maig, juny, juliol i agost em dedic ja exclusivament a la llagosta. I el setembre, als molls i al peix en general.
Quina tècnica de pesca feieu servir?
Xarxes. Per a la pesca de la llagosta, pots tenir les xarxes 24 hores a la mar, pero cada dia les has de treure. Per exemple, amb els molls, calavem una hora i mitja o dues abans que surti el sol i les recolliem quan sortia el sol. Els caps de setmana no podíem tenir les xarxes a la mar. Havíem d’acabar els dissabtes a les onze.
Aquestes regulacions vénen imposades des d’Europa…
Sí.
La limitació dels dies de pesca us ha perjudicat?
Abans, això ens afectava, però ara ja no. Tot això, gràcies a què vam aconseguir que es publicàs al BOE que Menorca és l’únic lloc on tenim set mesos de veda de la llagosta. Per tant, només la pescam des del primer d’abril al 31 d’agost. El problema que tenim és que ara ens obliguen a llevar les 24 hores, amb la qual cosa la captura de llagosta és molt menor. Quan hi ha un peix agafat a la xarxa, la llagosta sol anar a menjar-se’l. Abans feies 48 hores i la roda era molt més àgil per a nosaltres, el que es traduïa en més captures. Ara, la captura de la llagosta ha baixat per mor que cada dia has de treure les xarxes.
Quins altres problemes teniu els pescadors d’arts menors?
N’hi ha molts. Per exemple, cada any hem de passar una inspecció de balsa salvavides. La meva barca fa 8 metres, tinc una balsa salvavides per a quatre persones. La ràdio balissa, també s’ha de regular. A més, si tens un mariner has de dur dues armilles. El mateix amb les baranes de seguretat… Pagam unes taxes massa desorbitades per la nostra feina tenint en compte que no sortim de Menorca. Si sortíssim a Eivissa o a la Península, ho entendria. Crec que tot això, a Brussel·les, no ho saben i no són capaços de regular el tipus de pesca que fem. Entenen que l’illa pertany a la confederació de la Mediterrània i que la nostra situació és, per tant, la mateixa que Itàlia o Alacant. Els barems no són els mateixos.
El món de la pesca és dur, i, com la resta del sector primari, s’enfronta a un futur incert…
Si, com és el meu cas, mames el món de la pesca de petit, ja tens, per dir-ho d’alguna manera, les venes salades. Me’n record quan mon pare m’ensenyava a adobar les primeres xarxes. Són coses que has mamat de petit, i, tot i que he provat altres feines, m’ha estirat tornar al que vaig aprendre de petit. A part, per tant, del fet que és un ofici que has viscut a casa, és important la vocació i que la feina t’agradi.
El vostre pare, pescava també amb xarxes?
Abans també pescàvem amb nanses. Teníem xarxes i nanses. Després es van prohibir les dues coses. És el mateix que ara, que no pots anar de palangres i de xarxes a la vegada. O te dediques a una cosa o te dediques a una altra. Les nanses anaven molt bé, perquè és una feina molt ràpida i neta. Però, és clar, havies de comprar peix, tallar-lo i posar-lo de carnada. Gairebé agafaves quasi específicament llagosta; de peix, n’agafaves molt poc.
Hi ha prou llagosta per atendre tota la demanda dels restaurants?
Crec que no. Tanmateix, pens que amb les vedes de set mesos ajudam a conservar el sector per a bastants d’anys. L’únic problema que tenim ara és que vénen barques palangreres de fora a pescar a les nostres pesqueres, barques mallorquines i de la zona d’Alacant. Això és molt difícil de controlar.
Tanmateix, aquest problema ha existit sempre.
Ara tornam a estar més o menys igual. A mi no em tocaem directament, perquè vaig de xarxes, però evidentment afecta el sector.
Però aquesta situació, és legal?
Si estàs dins les mides corresponents, sí.
Els pescadors de Menorca podríeu sobreviure avui sense la llagosta?
Jo crec que no. La pesca de la llagosta és fonamental. Per això, tenim una llei per a protegir-la durant set mesos. És el que ens permet subsistir durant els altres cinc mesos. A més, aquí on agafes la llagosta pots agafar tambe un cap-roig, un gall de Sant Pere, un rap… Avui en dia amb tots els aparells que duim la forma de pescar s’ha sofisticat. No sé si ara és més bo de fer pescar, però sí que és cert que tens les marques més localitzades. Si als pescadors els lleves els aparells, potser un 25% subsistirien, perquè són veterans i tenen coneixement de la costa, però als altres els costaria moltíssim.
Les flotes d’arts menors de l’illa han anant minvant de manera alarmant en els últims anys. Temeu que la pesca, com a sector, arribi a desaparèixer?
El problema és el que dèiem abans, el de la manca de relleu generacional al sector. Però l’Administració tampoc no ajuda. Un pescador, per a treure’s el títol, ha de passar moltes formacions bàsiques. A Menorca no tenim un lloc homologat, i això ens obliga a anar a Palma a fer cursos. Aquí pots treure’t la formació bàsica, però, és clar, hi ha supervivències, riscos laborals… Hi ha molta burocràcia per a poder anar a la mar. I quan et treus el títol de patró, aleshores has d’estar entre 600 i 800 hores navegant amb un altre pescador. Però aquest és un problema burocràtic i polític.
Tornem als anys de la vostra infantesa, quan sortíeu a pescar amb el vostre pare. Què és el que més us emocionava de pescar?, en quin moment vau decidir que volíeu ser pescador?
El que fa al pescador és el dia a dia. La pesca té un element d’incertesa. Uns dies tornes emprenyat perquè no has agafat res, i d’altres fent bots, perquè la pesca ha anat bé. Jo crec que això és el que et va enganxant a aquest món. És veure-ho cada dia, cada dia sentir l’olor del peix, adobar les xarxes…
Heu sentit por algun dia enmig de la mar?
No sé si por, però sí molt de respecte. La mar pot variar en un instant. Tinc dues anècdotes molt grosses. Una vegada, tenia la barca a Macaret i ens va entrar una mestrelada d’aquestes d’estiu bestial (són les pitjors tempestes que hi ha). Record que teníem el far de Favàritx a un costat, i el moll de Macaret a l’altre. De cop i volta se’ns van alçar ones grosses. Vam estar prop de sis hores a arribar. Al moll hi havia mo mare, el germà, la família… Cada vegada que venia una d’aquestes ones, alguns moments et veien, i de sobte et deixaven de veure. No sabien mai si quedaries dalt o quedaries baix. No sé si hi devia faltar mitja hora per arribar a port. Mon pare es va posar al timó. Jo estava agafat i fins i tot fermat. Va arribar un moment en què mon pare em va dir que ja no podia més i em vaig posar jo al timó per entrar dins Macaret. Quan ja vam ser dins vam amarrar. Vam aconseguir salvar la vida. Record que ens van donar un got d’aigua i cap dels dos podíem tancar la mà de la força que ens vam veure obligats a fer per a guiar la barca. Els gots ens van caure a tots dos a terra, perquè teníem les mans engarrotades. Estàvem salats de dalt a baix, i absolutament gelats. Quan vaig arribar a terra, record que vaig plorar [s’emociona]. Jo me pensava que aquesta vegada ens anàvem a fons.
No us van llevar les ganes de tornar a sortir a la mar?
No. Crec que aquestes coses te fan agafar més experiència. Aprens a dir: “La pròxima vegada que vegi quatre núvols que no m’agradin, me’n vaig”. L’any passat, això ens va passar. Hi havia uns núvols per dins tramuntana i dic al mariner: “Joan, no calis, que ens anam”. Dit i fet. Vam passar davant l’hotel Farragut i allà ens va començar a caure aigua, pedra i vent. Si haguéssim estat dues hores més fent feina no sé què hagués passat. Aquesta experiència et demostra que, quan ho vegis complicat, val més un covard en terra que un valent enterrat.
Quina és l’altra anècdota?
Va ser quan vaig canviar la barca. Amb el mariner que he tingut darrerament anàvem de Cala Galdana cap a Ciutadella, i quan vam passar el Cap d’Artrutx, i anàvem carregant les xarxes, van comencar a entrar ones. Quasi sense adonar-nos, ens vam trobar amb la proa dins l’aigua. Literalment, ens enfonsàvem. Entre en Joan i jo vam agafar les xarxes i vam fer com vam poder, la barca en va surar, i navegant navegant, a poc a poc vam arribar al port de Ciutadella. Si em diguessin ara que vam treure dues tones d’aigua, ho creuria! La gran sort que vam tenir és que no ens va afectar ni les bateries ni el motor. Si ens els hagués afectat, aquell dia ens anam a fons.
Com vau viure les dues rissagues històriques de Ciutadella del 1984 i del 2006?
Quan va passar la primera, nosaltres érem a Macaret. El meu conco tenia el bar de Macaret i mon pare en tenia un altre a s’Arenal d’en Castell. Nosaltres pescàvem a Cala Morell. La rissaga, la vam notar, però no ens va afectar. En canvi, la del 2006, sí. Jo tenia la barca a Ciutadella, i va quedar afectada, igual que les altres. Per sort, Fernando Villalonga era el conseller d’Agricultura i Pesca, i Jaume Matas el president del Goverm. Sempre diré que, per a mi, la seva gestió va ser de 10. Van reaccionar molt bé en tots els aspectes. Ens van arranjar les barques i tot van ser ajudes. En aquest sentit, i amb independència de les idees polítiques de cadascú, chapeau. Jo personalment els estic molt agraït.
El pitjor del vostre ofici és haver de matinar tant?
Els horaris són complicats. Jo sempre dic que nosaltres ens llevam a les tres i mitja o a les quatre del matí perquè normalment el vent et sol entrar quan surt el sol. Açò t’obliga a fer feina com més a deveres millor. Quan vas de llagosta, quan has arribat i l’has venuda als restaurants, ja has acabat la feina. Aleshores pots descansar, sortir amb la dona o anar amb els amics. Però te n’has d’anar al llit a una hora prudent, devers les deu, per a poder dormir almenys sis o set hores diàries. Això sí, la migdiada no me la lleva ningú [rialles].
Vos heu treballat uns anys a l’hostaleria. Quins creieu que són els principals problemes del sector?, la manca de formació del personal?, l’habitatge?
Pens que si els polítics no es posen les piles, ells mateixos seran els responsables del que passi. Aquí no hi ha una Escola d’Hostaleria. Fa molts d’anys que la gent s’està queixant i no s’hi posa solució. A tot això, s’ha d’afegir el problema de l’habitatge. Record que l’Hotel Audax comptava amb els apartaments Yuma per al personal. L’Administració ha de permetre als hotels condicionar terrenys per a poder fer habitatges per als treballadors. Si la gent de Menorca no s’implica més en l’hostaleria i ha de venir gent de fora, com passava als anys setanta, tindrem un problema bastant gros.
Comptau amb un passat important com a futbolista…
Vaig formar part de les categories menors del CE Ferreries fins que als divuit anys vaig començar a jugar amb l’Atlètic de Ciutadella. Era l’Atlètic dels famosos partits de la Copa del Rei davant el Reial Club Esportiu Espanyol i el Reial Mallorca. Jo vaig jugar el partit contra el Mallorca. Amb mi, jugaven Berto, Arriarán, Marcelino, Lete, mentre que el Mallorca comptava amb jugadors com Pep Bonet, Nadal, Braulio… Després d’aquella època vaig tornar a Ferreries fins que l’equip va pujar a Tercera, ara deu fer trenta anys. Tres anys després, vaig fitxar per l’Alaior. Un cop acabada aquesta etapa, vaig tornar al CE Ferreries. Als 30 ó 31 anys, vaig fer mig any a Fornells.
Jugaveu de davanter. A Ferreries encara es recorda el dia que vau fer 5 gols…
En el primer partit de l’equip a Tercera. A la fase d’ascens contra l’Hospitalet vaig fer tots els gols llevat d’un, que va fer Palomo Benejam. Però en el primer partit del Ferre a Tercera, contra el Salvà, en vaig fer 5. La gent deia que era un bon davanter. Quan vaig marxar a Alaior, tinc una altra anècdota, i són els 6 gols que vaig fer contra el Santanyí. Vam guanyar 8 a 0.
Ereu un davanter del que avui en diuen de l’antiga escola…
Sí, un davanter clàssic. Jo feia molts gols perquè tenia en Canari a una banda i en Tiago a l’altra que em servien pilotes. És clar que per a fer gols, hi has de ser.
Què fareu ara que us heu jubilat?
No ho sé. M’agrada jugar a dòminso amb els amics. Potser aniré a pescar serrans, o calamars. I intentaré disfrutar de la meva família.
