L’hivern és un temps de sorpreses constants. Res a veure amb la rutina. M’agrada la varietat de l’hivern, la seva creativitat. Un dia es desperta plujós; un altre, solejat i amb un cel ben blau; un altre, entre núvols i aire humit; un altre… L’hivern és un temps referent, magistral. Aprenguem d’ell! Res de rutina en la nostra vida. La creativitat, la varietat ens desperta, ens fa estar deixondits, ens fa sentir-nos vius! Essent ermità, Joan Dídac (celebràvem la seva festa dia 9, dilluns passat), va tenir la finestra del cel sempre oberta. Imagin que constantment devia agrair la riquesa de la varietat que observava i vivia. I, agraint, ell mateix diu que escoltava la veu de Maria que li deia al cor: Què passa al més petit dels meus fills? A on vas, a on et dirigeixes?
Quan personalment desitj anar, desitj dirigir-me…, i alguns em posen dificultats, record Joel Arthur Barker: Aquells que creuen que alguna cosa no es pot fer, solen veure que uns altres ja la fan. Convé ser conscient de les dificultats, però, escoltant, rectificant, aprenent d’uns i d’altres, ens hem de deixar endur per l’esperança d’aconseguir el que pas a pas fructifica en el terreny del cor i es converteix en les nostres conviccions, en els nostres ideals.
Des de Ferreries, dia 9 de desembre del 2016, em van comunicar que s’havia mort Joan Florit, en Nito pels amics i veïns. En Nito va ser una persona que em va ajudar molt durant els meus 23 anys com a rector de la parròquia de sant Bartomeu de Ferreries. Sempre li estaré agraït. Es va cuidar de la Parròquia amb una estima excepcional. Ser agraïts amb les persones que durant anys ens han demostrat amistat vertadera, ens és un deure del tot cordial. Què bé quan tenim persones a qui agrair alguna cosa. Desitj aconseguir, i cada dia més, ser agraït a tots els qui m’han ajudat i m’ajuden al servei que intent dur a terme, i m’animen i m’acompanyen. I ho fan des de la diversitat que viu i és cadascú. Diversitat que em convida a la gratitud i no a l’enfrontament i divisió.
Quan em despert de bon matí, tenc present que en aquella hora alguns encara dormen, uns altres ja fan es cafè, uns altres es desperten i resen, i, uns altres, dirigint-se al seu lloc de treball, saluden a veïns, a amics i amigues sense els quals la vida perd el seu sentit. Viure és tastar amor, amistat. Viure és caminar cap a una meta, que sempre resulta més enllà, i que per a mi no és altre que relacionar-me amb sinceritat i cordialitat amb uns i altres, acceptant i agraint la varietat de formes de ser i d’opinions. Em fa mal al cor veure discussions a tots nivells. Em fa mal al cor veure amagar la veritat, fixar-se negativament amb els altres i defensar-se personalment. La varietat en la unitat és la llei suprema de l’univers. “La uniformitat és la mort; la diversitat és la vida”, deia Mijail A. Bakunin, anarquista i gran pensador rus, 1814-1876.
Desitj, voldria, esper que uns i altres visquem, com l’ermità Joan Dídac, amb la finestra oberta cap a la varietat de colors, d’imatges, de sensacions, de realitats que ens presenta el pas de cada dia. Davant la varietat que som i vivim, optem pel diàleg, per l’escolta, per aprendre de tot i de tots. Qui no dialoga i no accepta la varietat, encara no ha aconseguit col·locar la pau i l’amor en el punt més alt dels seus valors. Hi ha relacions i reconciliacions que no són fàcils, és cert. Però sempre ens ha d’acompanyar, invencible, la nostra capacitat d’escolta, d’agrair, d’aprendre. El tracte obert i cordial no pot quedar mai a un segon, a un tercer o a un últim nivell. En moments de dificultat, Joan Dídac tenia present el que Maria li va dir: No som aquí jo, que som la teva mare? No estàs sota la meva ombra i resguard? No som jo la font de la teva alegria? No estàs allà on es creuen els meus braços? Tens necessitat d’alguna altra cosa?
Tots, com Joan Didac, necessitam viure la referència i l’acompanyament de qui es converteix amb la nostra ombra i resguard en moments difícils. Per açò, observant la vida de l’indi xiximeca, tenc present el Càntic de les criatures de st. Francesc d’Assis: Lloat siguis, Senyor, amb totes les criatures, i especialment el nostre germà sol, que dona el dia i ens il·lumina, i és bell i radiant i de gran esplendor. El seu resplendor ens revela la teva infinita bellesa. Lloat sigues, Senyor, per la germana lluna i els estels… Què bo és contemplar, admirar, confiar…, en tost de posseir, acaparar, desconfiar…
Qui és la nostra ombra i resguard en moments de relació difícil? Personalment, visc atent a Isaïes 41,13: Jo som el Senyor, el teu Déu, que et don la mà i et dic: -No tenguis por, jo t’ajud. No visquem enfrontats. Dialoguem i aprenguem de tots.
