Èxit brutal de les IV Jornades Art i Contemporaneïtat a Menorca organitzades per l’Institut Menorquí d’Estudis que, sota el títol Art i Educació, ha aconseguit formar, amb la guia de Marta Jordi i Sergi Marí un equip fabulós, amb estructura participativa i democràtica encapçalada per la professora titular de la UB i artista visual Tónia Coll. Quin nivell, quina participació i quin entusiasme, sobretot entre els joves, la qual cosa demostra que el tema de l’art contemporani, amb el boom de les galeries internacionals, les fundacions d’art vingudes de fora i el talent local menorquí, és molt viu i interessa a la població; com va dir el pedagog i professor de la Universitat de Barcelona, Fernando Hernández, l’art contemporani és l’únic capaç de fusionar totes aquestes potències que volten sense control a Menorca. Carme Gomila, Dani Amorós, Maria Acaso, Aina Pla, Noemy Berbel, Maria José Ribas, Dolors Tapias, Neus Sintes, Javier Delgado, Paca Florit, Emili Cano, Neus Vidal, Massimo Cova, Enrico Beccari, Jordi Morell, Marta Negre, Joaquim Cantalozella, Caterina Almirall, Macià Coll, Joan Taltavull… Artistes que exerceixen des de la individualitat més creativa o representants de fundacions internacionals com ara Numa de Ciutadella encapçalada per un volcànic Macià Coll -gràcies per la visita i pel descens als inferns amb la presentació inclosa del Judes vermell de Caspar Berger convertit en el nostre propi mirall; com passa a Hauser & Wirth, la mescla entre art contemporani i el marès menorquí provoca en l’esperit una força de fusió nuclear que fa temps que l’illa no experimentava-. Conclusions fetes des d’una visió exterior com em va demanar que fes el coratjós i ple de talent Dani Amorós. Menorca continua exercint un poder d’atracció increïble: cap ponent -i n’hi va haver de nivell internacional- va rebutjar participar a les jornades. Un segon punt diferent de les altres va ser la qualitat dels participants amb una elecció feta segons els paràmetres del fundador principal, Josep Miquel Vidal: acudir als experts de cada matèria i apostar pel talent menorquí, si aquest és jove, encara millor. Aquest punt es va acomplir en escreix. Lluitar contra els estereotips de l’art contemporani que la professora de la Complutense, Maria Acaso, autora del llibre La educación artística no son manualidades, resumia jocosament en el típic collar de macarrons i que, d’altra banda, en un interessant diàleg entre ponents, Caterina Almirall, fins fa poc Directora Artística del Centre d’Art Contemporani de Vic, posava en qüestió degut a les emocions que provocava aquest típic element escolar quan era lluït, per exemple, per la mare a la qual estava destinat. Una sorpresa inesperada i culposa va ser l’Escola d’Art de Menorca (EAM). Quin nivell professional i personal dels seus representants i també organitzadors de les jornades, Javier Delgado, Emili Cano i Neus Vidal! La base la tenim amb aquesta escola i amb aquests professionals. Tots els elements químics de l’oxigen. El discurs inaugural del Director Insular de Cultura Santiago Reurer també va ser encoratjador i va anar per aquesta línia. Ara, després de les jornades, només poden passar dues coses. Que aquest alè projectat es dilueixi com el baf un matí fred. O que es produeixi un brou de cultiu que uneixi aquestes forces disseminades per l’illa i que fins avui circulen com dues línies paral·leles.
PNEUMA. Cadascun dels signes de notació musical emprats abans de la moderna. Pres del grecollatí pneuma, ‘esperit’ que vol dir ‘respirar’ o ‘bufar’. En el discurs filosòfic, representa aire en moviment o alè, essencial per a la vida. A l’estoïcisme, el pneuma és particularment estimat, es creu que atorga a l’univers tant cohesió com propietats dinàmiques.
