Un vídeo es fa viral al Senegal. S’hi veu una turba desenterrant el cadàver d’un home i arrossegant-lo fora del cementiri. Aquestes imatges impressionen Ndéné Gueye, un jove professor de literatura, que comença a investigar els fets. Totes les preguntes tenen una mateixa resposta: era un góor-jigéen, un “home-dona”, un homosexual.
He volgut encetar la ressenya de Purs homes, de Mohamed Mbougar Sarr, amb el resum argumental per, tot seguit, fer unes inicials consideracions personals.
Coneixia ben poc del Senegal, més enllà de les promocions turístiques i de quatre banalitats històriques, fins que, arran d’aquesta novel·la, vaig fer recerca. He topat llavors amb un país majoritàriament de religió musulmana en què qualsevol mena de diversitat sexual és reprimida legalment i brutalment rebutjada socialment.
Tots els que, com nosaltres, vivim en països que, malgrat la intolerància i sovint a empentes i rodolons, han avançat en el camí de la igualtat i el respecte a la llibertat individual, tendim a oblidar la crua i cruel realitat d’altres racons del món.
Tanmateix, deixem estar aquests paràgrafs introductoris i centrem-nos en la novel·la que, us ho vull deixar clar, m’ha impactat. Per la temàtica, però també pel llenguatge, per l’estructura, pels personatges…
És prodigiós veure l’evolució íntima del protagonista, les reflexions sobre la societat que l’envolta, la seva gradual presa de consciència, els murs de por, hipocresia i odi que encerclen tot un poble…
Si més no, no voldria que us féssiu una falsa idea, en cap moment l’autor cau en el simplisme de retratar-nos un escenari esquemàtic de bons i dolents, un western africà. És més complicat que això. Si bé a vegades sembla que tenim al davant una novel·la periodística, ben prest ens adonam que la descoberta de la complexitat de la realitat sexual i de gènere porta a Ndéné a una implicació personal.
Per altra part, cal esmentar que l’anàlisi social que fa Mbougar Sarr és, com a mínim, superba. Amb poques paraules, amb una precisió quirúrgica, ens retrata les misèries abissals d’una societat i d’una religió tan intrusiva com omnipresent.
“De totes maneres, als senegalesos se’ls en fotia aquest decalatge entre vida privada i vida pública. Aquestes dues esferes no estaven separades als seus ulls.”
Potser, però, és precisament el to mesurat, melancòlic, serè, de la novel·la que ressalta més encara la crueltat, la barbàrie, l’espant de tot plegat. No és resignació ni conformitat, és una dolorosa lucidesa.
Arribats a aquest punt, és obvi que no us desvelaré el colpidor desenllaç. Només us diré que és absolutament revolucionari, en el sentit més ample i lluminós de la paraula. Un desenllaç que, gloriosament, des del patiment dinamita la norma. També la nostra, la de les societats benestants d’occident. Grandiós.
He d’acabar ja la ressenya i no puc fer-ho sense incloure-hi una cita final. N’entendreu el motiu.
“Són purs homes perquè en qualsevol moment l’estupidesa humana pot matar-los, sotmetre’ls a la violència arrecerant-se sota una de les moltes màscares corrompudes que fa servir per expressar-se: cultura, religió, poder, riquesa…”
