Després d’haver cursades moltes peticions, arribaren de Palma els plànols i pressupostos sol·licitats. Després de ser aprovats per l’Ajuntament (13 de març de 1895) foren presentats a la Junta Municipal extraordinària (19 de març de 1895), i després exposats al públic en general. Pocs mesos després s’aprovava l’alineació del carrer de la catedral, que ara es convertia en Plaça, a la qual s’adjuntava una petita parcel.la de la Casa Gomila, que també era convertida en via pública.
El quinquenni 1895 – 1900, a més de ser neguitós per l’illa de Menorca, també ho fou per la resta de l’Estat Espanyol. La situació política internacional no podia ser més compromesa. Les insurreccions de les illes de Cuba i Filipines, afavorides i recolzades pels Estats Units, abocaren Espanya a una guerra que no podia suportar econòmicament. El mercat antillà, un dels pilars de l’economia del país i també menorquí, es va enfonsar. El resultat fou la pèrdua de les Colònies d’Ultramar i l’inici d’una profunda crisi econòmica. Menorca, mancada d’aquell mercat que absorbia la major producció de la indústria sabatera que li comportava una certa prosperitat, va veure com part de la seva població emigrava, i la misèria i la fam campava per nombroses famílies. Per tal de pal·liar aquella situació d’angoixa, el Consistori va aprovar la creació d’una cuina econòmica, ubicada en el carrer de Ses Andrones.
Amb la finalitat de donar feina a la població, l’alcaldia (1 d’agost de 1895) va decidir iniciar i seguir el projecte de reforma del Palau, ara convertit en Ajuntament, utilitzant una modificació els plànols ja presentats. Aprovats els plànols de la reforma definitiva de les Cases Consistorials i decidits a iniciar-les, durant l’alcaldia de D. Francisco J. de Despujol y de Chaves (1895 – 1898), el 1 d’agost de 1895 es va resoldre “a fin de que pudieran principiarse las obres de reforma de la Casa Consistorial se acordó que las oficinas municipales se transladasen a la casa nº 1 de la calle Obispo, pertenecientes a la Beneficencia Municipal” cases adquirides mitjançant el testament del canonge Moll.
Segons J. Cavaller, el primer de febrer de 1897 es col.locà la primera pedra de les noves Cases Consistorials (abans Palau del Governador). Les tasques de rehabilitació duraren 14 mesos a càrrec del mestre Antoni Anglada Pons, el qual va fer entrega de les obres al Tinent de batlle encarregat de supervisar les mateixes el 4 d’abril de 1898. El Palau s’havia cobert el segon pis amb un gran Saló Gòtic que ressaltava i embellia les seves antigues estructures.
Les obres dutes a terme per l’Ajuntament, a partir de 1900, destinades a la rehabilitació del Palau foren lentes i en alguns moments quedaren paralitzades. Una comissió d’Obres Públiques supervisava les reformes el març de 1905, amb la finalitat d’adequar-les i posar-les en condicions per instal·lar-hi les definitives Oficines Municipals. Però altres quefers i dificultats retardaren la seva finalització, que es perllongà fins l’any 1914.
Entre les tasques que es consideraven més necessàries i urgents cal nomenar: la instal·lació de cinc fonts públiques en diferents llocs de la població (1906); el projecte d’unir Ciutadella i Maó amb una traça o vida de ferrocarril, a proposta de D. Antoni Vila Juaneda (1908), projecte que no prosperà, però que va ocupar temps i diners al Consistori; la càrrega econòmica que suposava mantenir i allotjar un batalló de guerra permanent (1909); l’ajuda econòmica donada a l’Hospital Municipal de Ciutadella (1911), entre altres. L’inici de la Gran Guerra (1914) suposaria per a Menorca uns anys de prosperitat, amb l’arribada de nombroses comandes de botes militars per servir els exèrcits bel·ligerants, Però una vegada servides, la situació econòmica fou la mateixa d’abans. El mercat antillà, malgrat la seva enyorança, mai més es recuperà.
El resultat de la reforma
L’antic Palau va sofrir una profunda reforma. Una interna, que afectà el sistema d’accés al seu interior i a la distribució de les estances, i altra externa, en quan s’afegí un cos nou davant la façana principal.
En el seu interior es va projectar una elegant escala que, des de mitat del passadís de la seva entrada es bifurcava per accedir al segon pis. En ell es construí un Gran Saló Gòtic, cobert amb un embigat de fusta de doble vessant, decorat amb nombrosos i vistosos escuts heràldics entre les bigues. Aquest Saló es va destinar a Sala de Sessions, capaç d’albergar a un nombrós públic assistent.
L’obre externa, molt més aparatosa que la primera, va convertir la façana del vell alcàssar amb un palau d’estructura neogòtica. De manera que al davant de l’antiga porta principal, de mig punt amb decoració encoixinada i dues finestres laterals de traça gòtica, s’hi afagí un llarg nàrtex, cobert amb un sostre pla de bigues, dividit amb cinc trams, sustentats per columnes geminades i simples, que descansen sobre gruixudes basses, i coronades per elegants capitells florals. Sobre els tres cossos centrals, la nova estructura s’aixeca, el que permeté obrir dos pisos de finestres, la del centre amb balconada, mentre que les del tercer pis són finestres geminades i de més reduïdes dimensions. El seu aspecte és d’una fortalesa d’un revival neogòtic, reforçat per una franja d’arquets motllurats en els dos cossos laterals i el merlets rectangulars, amb obertures quatri-lobulada, a la part central, que coronen tot el conjunt. En la façana dels tres primers cossos centrals hi ha esculpits l’heràldica del regne d’Aragó (quatre pals), l’escut dels reis de Mallorca a la part baixa, mentre que a dalt, en el cos central, s’hi disposà un rellotge.
En la sessió de 15 de juliol de 1916 s’acordà col·locar en el Saló de Sessions, el retrats de les persones més distingides de la població o aquelles que fossin declarades fills il·lustres de Ciutadella, entre ells el polígraf José Mª Quadrado Nieto, l’historiador Rafel Oleo i Quadrado, el paborde Marcos Martí, el Rd. José Nin i l’industrial Lorenzo Cabrisas Caymaris y Cortés, llista que quedà oberta, a la qual després s’acordà afegir-hi el de Casilda Caymaris Vives.
L’any 1922 l’Ajuntament, presidit per D. Joan Simó Olivar, en la sessió de 20 de setembre. Va aprovar per unanimitat l’informe presentat per la Comissió d’Obres del final dels treballs realitzats en el Palau des Born.
Testimoni fundacional de les Obres
En començar les Obres de les Noves Cases Consistorials (antic Palau) es va col.locar en els fonaments de la nova estructura, una placa de plom en la qual es va gravar l’acord municipal, placa que fou gravada per l’escultor ciutadellenc D. Antoni Tudurí Moll.
La gravació diu així: “Acordado por el M. Ilmo Ayuntamiento de Ciudadela la construcción de la Casa Consistorial en el antiguo Alcázar árabe que fue después Gobierno Militar, se coloca la presente piedra de la fachada, hoy 1 de febrero de 1897. Siendo individuos de la Corporación Municipal D. Francisco Despujol Chaves, alcalde; D. Magín Bonet Moll. Teniente 1º; D. Agustín Tudurí Fedelich, teniente 2º; D. Esteban L. Sastre Fornaris, teniente 3º; D. Juan Anglada Bonet; D. Bartolomé Llorens Barceló; D. Pedro Benejam Casasnovas; D. Bartolomé Fiol Torrent, concejales; D. José Cortés Moll síndico; D. Rafael Mercadal; D. José Mascaró; D. Damian Bosch; D. Martín Mercadal concejales; Secretario D. Antonio Florit Camps; Director de Obras, José Moll Vidal”.
Hi ha que afegir que D. José Moll Vidal i D. Joan Marquès foren els escultor que esculpiren les motllures de les columnes i els escuts que adornen la nova façana de l’edifici.
Amb la construcció de l’Escola d’Educació primària de fillets, la casa de Llorenç Cabrisas i el Teatre del Born, la Plaça des Born de Ciutadella, ornada amb la Piràmide al centre, es convertia amb el conjunt arquitectònic més harmoniós i bell de les Balears. Fou un desencert esbucar aquella artística i elegant mansió, al costat de l’església de Sant Francesc, per substituir-la per l’actual edifici de Correus, una obra sense cap gust arquitectònic, que desmereix tot el conjunt de la plaça.