“A mi m’interessa mostrar què passa quan aparentment no passa res.”
He volgut començar la ressenya de La quietud, de Jordi Coca, amb aquesta frase de l’autor que se’ns ofereix a la contracoberta del llibre. I, certament, no és debades. Amb tan poques paraules copsa l’essència d’una novel·la tan immensa que no estic gens segur de saber traslladar-vos tot el que hi he trobat i el molt que he gaudit.
Si més no, anem a l’argument.
En una illa de la Mediterrània, dues dones conversen en el pati emblanquinat d’una casa de poble. La Margalida, una dona vella de més de vuitanta anys que necessita ajut i companyia, i la Celeste, la seva assistent llatinoamericana. La Margalida rememora el seu passat. Alhora, en la conversa emergeix també, en un segon pla, el món exuberant i cruel d’on prové la Celeste.
I rere aquest diàleg, i de les reflexions de la Margalida, mig esvaïdes per la vellesa, però un veritable monòleg paral·lel, transcorren tot de fets històrics, coneixem els canvis, els terrabastalls, i se’ns permet viure un seguit d’il·lusions i també d’angoixes. És el teló de fons mai del tot explícit, però omnipresent, de les seves vivències. El que passa quan sembla que no passa res, ni que sigui per perquè el focus està posat sobre els propis sentiments o per l’oblit pietós que el pas dels anys a vegades imposa.
Així, potser el que més m’ha impressionat és la perfecció amb què Jordi Coca ens immergeix dins els pensaments confosos, a vegades contradictoris, d’altres reiteratius, sovint esmoladament lúcids, de la vella Margalida. Tothom que hagi conviscut amb gent gran s’adonarà de la versemblança del que se’ns retrata i de la dificultat de fer-ho.
Per altra part, al llarg de tota la novel·la hi trobem un encoratjador missatge sobre la importància de la cultura. Ja siguin, entre d’altres, les obres de Txékhov o els textos vèdics, és indubtable que la Margalida s’explica a través d’ells. L’han conformada tal com és, tant almenys com les vicissituds que li ha pertocat viure.
“Jo també era conscient que la lectura m’ajudava a entendre el món…”
De fet, podria definir-se la novel·la com un passar comptes, una mena de balanç de la seva vida, i com en qualsevol balanç hi ha un deure i un haver. La insatisfacció i els interrogants, però també instants de plenitud. Si més no, a la seva edat, amb tant de viscut, li resta un darrer i íntim desig: “… únicament necessito quietud, la quietud en què m’agradaria viure el temps que em queda.”
Així mateix, no està de més fer una pinzellada dels altres personatges, no gaires, de la novel·la que, per breu que sigui el seu paper, estan absolutament ben dibuixats. Des de l’àvia sempre amatent al pare atrafegat, de l’amiga farcida de rancúnia al marit navegant entre el somni i la saviesa…
Hauria d’anar acabant la ressenya, però no me’n puc estar de comentar-vos que, com us he dit al principi, la narració transcorre a una illa. Una illa innominada, en part imaginària, però amb molts indrets, paraules, fets i tradicions que els menorquins no ens costarà reconèixer com a propis de la nostra illa “… feta d’arrels, de pedres i de vent.” Potser no és un tret substancial, tanmateix vull pensar que això també marca, ni que sigui una mica, la personalitat de la Margalida.
No puc afegir gairebé res, només que La quietud és, sense cap mena de dubte, una gran, molt gran novel·la. Tot llegint-la he entès i sentit més del que us sé explicar… Esper que us doneu el mateix plaer.
