Un dia varen demanar-me quina era la meva paraula preferida. No ho vaig dubtar ni un segon i vaig contestar: -“Tendresa”. –“I per què? Em varen dir – És molt senzill. – Perquè és sinònim d’una estimació dolça no tan sols cap a l’estimat, sinó cap a la meva família i als meus amics. Un sentiment que emana amb franquesa directament del cor. Al nostre món, on ens trobam submergits al renou i l’estrès, cada dia trob més reconfortant rebre una mirada, un somriure, una carícia, una paraula gentil, o un petit detall, per part del proïsme. Per suposat m’agrada tornar-ho amb tota la meva tendresa. Aquest mot tan dolç em recorda una de les cançons franceses que agradava molt a mon pare escrita l’any 1963 i tan ben interpretada per Bourvil, (André Raimbourg,1917-1970) un magnífic actor, cantant i humorista, una persona tendra i humil. Amb la meva traducció diu més o menys així:
Es pot viure sense riquesa, quasi sense doblers, senyors i princeses ja no en queden gaires, però viure sense tendresa seria impossible, no, no, no, no.
Es pot viure sense glòria que no demostra res, ésser un desconegut en la història i que et sembli bé. Però viure sense tendresa seria impossible.
Quina dolça feblesa, quin sentiment més polit aquesta necessitat de tendresa.
La feina és necessària però si cal quedar setmanes sense fer res, ens hi acostumam, en canvi vivint sense tendresa, el temps se’ns faria llarg, llarg, llarg, llarg.
Quan la vida despietada ens cau damunt, que ens ha convertit en un pobre diable, aixafat i decebut, llavors sense la tendresa d’un cor que ens sosté no aniríem més lluny, no, no, no, no.
En el foc de la joventut neixen els plaers i l’amor fa proeses per enlluernar-nos però sense la tendresa l’amor no seria res. No, no, no, no.
Un infant ens besa per a què el fem feliç, totes les nostres penes s’esborren i tenim llàgrimes als ulls.
Déu meu en la vostra immensa saviesa i immens fervor feis ploure sense aturar en el fons dels nostres cors, torrents de tendresa per a què regni l’amor fins al final dels nostres dies.
De tan en tan m’agrada escoltar aquesta cançó antiga que m’emociona perquè em transporta a la meva infantesa quan mon pare, que record amb molta tendresa, la cantava dolçament.
