A vegades es produeixen miracles. Una flor que s’entesta a créixer entre una encletxa d’un penyal a la vora de la mar d’una llavor que ningú sap -tal vegada un ocell, potser el vent?- com hi ha arribat o un raig de sol que s’obre pas entre els núvols un dia tapat i que es reflecteix damunt la plata brunyida de la mar. O que una escriptora de 82 anys publiqui la seva primera novel·la i que aquesta sigui una meravella amb tots els ingredients que ha de tenir aquest gènere literari que ens conta i que ens ha contat. L’escriptora es diu Conxa Pons i la novel·la Solatges, un títol que fa de recipient com diu Ursula K. Le Guin, i que al mateix temps conté la imatge que ha de justificar les paraules. Quin ha estat el secret? Ha creat una veu, una veu pròpia. Un to precís i preciós a partir de la modèstia. Ha escoltat. Ha llegit. No ha tingut por de la crítica. S’ha enganxat a la tradició familiar. Els dos avis eren glosadors. La mare es va posar a escriure quan es va jubilar. Un altre component biogràfic que ho explicaria, el miracle, vull dir, és que va créixer en una cruïlla plena d’energia oral: en el casino del poble lloc de reunió dels homes -amb el cinema tot just a dalt- i que tenia un segon espai paral·lel que era la cuina en la qual es reunien, a la vora del foc, les dones de la comunitat. Mentre els primers parlaven dels grans temes com ara la guerra, el futbol, la política, l’economia mundial i es bevien un cafè que pretenia ser el millor de Menorca; elles, les dones, es bevien un re cafè amb els solatges i rallaven dels temes realment interessants com ara la família, la cura de les criatures, els problemes de salut i relacionals. Els homes rallaven de la cacera del mamut i, en canvi, les dones del replec de la civada. I és la conclusió genial a la qual arriba l’autora de Califòrnia Ursula K. Le Guin. L’important no és la carn. L’important era el relat. L’important no era el mamut. L’essencial eren les històries que es contaven al voltant del foc i que estructuraven i feien comunitat; i també humanitat. Solatges és el plaer del relat. De contar pel simple fet de contar i de contar pel simple fet també que no hem estat contats. Qui? Els menorquins en general. Les comunitats petites. Aquells que no hem estat herois ni hem tingut herois en les nostres famílies. I, sobretot, les dones. Les dones que es bevien la infusió dels solatges perquè els marits que sortien a treballar -la cova i l’exterior on tresquen els mamuts- poguessin beure un cafè estimulant. Na Conxa Pons ha escrit una meravella, una petita obra mestra. I ho ha fet perquè ha sabut escoltar i recollir en el recipient de les paraules la riquesa oral rebuda. I el miracle ha estat possible perquè hi ha introduït en el cafè un ingredient imprescindible: el sucre de l’amor. Un sucre que no treu del tot l’acidesa del cafè però que l’equilibra i converteix la mescla en una beguda perfecta i apreciada a tot el món. Na Conxa no es decanta per l’elegia sinó també per la realitat més punyent: fills de republicans castigats, misèria, prostitució, venjances, dones que embogeixen d’amor i de sofriment i, sobretot, per la constància de les famílies per tirar endavant.
SOLATGES. Conjunt de matèries que estaven en suspensió dins un líquid i que resten dipositades al fons del recipient.
