Absolutament enlluernat. Així m’he quedat en llegir Terra magra de Gerard López Fageda. I per molts motius, potser el menys important que, per diverses circumstàncies, els darrers dos anys he recorregut bona part dels indrets on transcorre la narració. Si més no, deixant a part aquesta anècdota personal, és una novel·la que t’atrapa des de la primera a la darrera pàgina. Així i tot, sé que tindré veritables dificultats per transmetre quant de molt m’ha agradat.
Dos plans temporals o, millor dit, dues narracions independents amb un miler d’anys entremig que conflueixen en un desenllaç tan sorprenent com ben travat. Però abans de continuar és hora de fer-vos un breu resum de l’argument.
Per una part la història d’Argesinda de Llaés, una de les darreres germanes del monestir de Sant Joan de les Abadesses que, tot i haver nascut en una família pagesa, esdevé assistenta de Guillem de Balsareny, bisbe d’Osona, i acompanya a la gran Ermessenda de Carcassona en els seus darrers mesos de vida a Sant Quirze de Besora.
I, per altre costat, ja en els nostres dies, dos amics, la Raquel i el Dani, recorren els mateixos indrets a la recerca de la petjada de les guerres carlines en aquelles terres.
Us demanareu si es tracta d’una novel·la històrica i, sense cap mena de dubte, us he de contestar que sí. I excel·lentment documentada, complementada amb fragments de textos de l’època, amb personatges reals i amb fets dels quals se’n té constància… Però alhora és més que una novel·la històrica, hi trobem intriga, denúncia, i, fins i tot, una reivindicació de la importància de conèixer el nostre passat.
Potser el que més m’ha sobtat és que l’òbvia diferència entre els dos fils argumentals -llenguatge, personatges, entorn social, costums…- contrasta sense grinyolar, arrodoneix sense forçar, de tal manera que passam, una vegada i una altra, del segle XI a l’actualitat amb una fluïdesa esbalaïdora.
Així mateix, m’ha entusiasmat la descripció acuradíssima dels llocs on succeeixen els fets. Viles i carenes, valls i llogarets, se’ns mostren com si els contempléssim amb els nostres mateixos ulls. López Fageda fa evident tant l’estima com el coneixement d’aquelles contrades.
I a sobre hi ha la intriga, un enigma que genera, incertesa, tensió i desfici per descobrir-ne l’entrellat.
Tot plegat conforma una barreja fascinant. Tanmateix, no s’acaben aquí els ingredients. Hi trobem, així mateix, una impressionant anàlisi de les lògiques polítiques en el procés de feudalització dels comtats catalans, un esguard lúcid sobre el paper de les dones en l’escaquer dels poderosos, una agra reflexió sobre la situació dels camperols… I podria continuar, perquè la recerca sobre els carlins també ens aporta altres dosis argumentals que s’afegeixen al beuratge. Així, en la narració que protagonitzen el Dani i la Raquel topam amb diàlegs i situacions que ens obliguen a somriure, però també amb relats terribles.
No puc cloure la ressenya sense fer esment de la riquesa del llenguatge i a la seva absoluta adequació a cada un dels moments històrics que es desenvolupen a la novel·la. En això tampoc res xerrica. Ans al contrari, ens facilita immergir-nos en la història.
No em costaria gens encadenar més lloances, però crec que ja he deixat ben palès el meu entusiasme. I perdonau-me si la ressenya ha quedat un xic desmanegada, l’important és que quedi clar que no us heu de negar el plaer de llegir aquesta gran novel·la.
