Les titines blanques –Motacilla alba; castellà aguzanieves– han conquerit totes les carreteres asfaltades de Menorca i s’han repartit els trams tot posant sentinelles cada vint metres. Els cotxes que circulen damunt les serps negres les fan alçar o córrer amb agilitat per tal d’evitar ser atropellades. Tot seguit tornen a la posició assignada i van repetint l’operació cada vegada que s’aproxima una moto, un automòbil o un camió. Què hi troben damunt l’asfalt? Menjar? És molt difícil que damunt aquesta matèria que s’endureix com un mac quan es refreda hi puguin trobar llavors o cucs. O tal vegada sí. El meu parer s’inclina més que, a l’hivern, troben escalf en l’asfalt il·luminat pel sol ja que en aquesta estació fa fred i les carreteres solen estar aclarides per facilitar la circulació. Són ocells menuts, esvelts i elegants que sembla que van vestits amb una mena de frac de plomes. Els colors blanc i negres també donen a aquests ocells de la família dels passeriformes una distinció que és reforçada per una coa llarga. Al voltant dels ulls vius tenen dues illes blanques. La seva manera de volar, en forma d’ones, atorguen a aquests ocells migrants -no crien a Menorca- i hivernants una similitud amb el rompent marítim que provoca una sensació d’estar eternament fendint l’aire humit amb el bec fi. És la coa el més remarcable; llarga i interminable. A la meva època de caçador i d’assassí d’ocells rarament atrapàvem una titina blanca -tampoc groga-. L’únic que podíem aconseguir era enganxar amb la ballesta metàl·lica i rovellada la seva llarga coa; un trofeu que ens preníem com una burla. També existia la llegenda que les titines blanques -també les grogues- tenien l’habilitat de fer destravar la trampa tocant subtilment l’esquer amb el cuc groc de la farina –Tenebrio molitor– amb la punta de la coa. Una vegada neutralitzat el perill de la ballesta es menjaven tranquil·lament el cuc i abandonaven el clot de terra on havia estat enterrada. Una altra teoria popular a l’hora d’explicar el fet que quasi mai agaféssim titines és que tenien l’habilitat i l’astúcia de fer destravar la ballesta atacant l’esquer des de dalt el clot. La ballesta, amb la inclinació pertinent, tenia un moviment de dalt a baix que impossibilitava atrapar l’ocell si l’esquer era menjat des de la part superior. Sigui com sigui, fixau-vos-hi si anau amb el cotxe la quantitat de titines blanques -de grogues no en veus cap- que s’alcen al vostre pas. I com, fetes alçar-ne una o dues, en trobareu més endavant; tal vegada vint o quaranta metres més enllà com si, protectores, us esperessin i vetlessin el vostre camí. No sé la data exacta que sentiran el crit de partir cap a l’Àfrica per passar-hi la resta de l’hivern i les carreteres menorquines deixaran de gaudir d’aquest espectacle fenomenal. Tenc la impressió que els vehicles, a diferència dels eriçons, els marts, les mosteles o d’altres animalons, no atropellen quasi mai les titines blanques. S’envolen amb finor uns segons abans de l’impacte o corren amb agilitat tot ocupant amb rapidesa l’altre sentit de la carretera. Em fascinen aquests ocells que reben arreu de l’àrea lingüística d’altres noms com ara cuereta o gallineta de la mare de Déu. Tot just pesa 23 grams i viu a Euràsia, a Àfrica del Nord i Alaska. Està molt lligada a l’aigua i, el meu dubte, és què hi fa a les carreteres? Confon l’asfalt gris amb la làmina d’un riu? O el seu misteri és superior a la nostra capacitat d’entendre el seu comportament?
TITINA. Onomatopeia del caminar elegant i lleuger d’aquests ocells.
