Bep Al·lès / Ciutadella – A Menorca, la producció de taronges és ben escassa per mor de la tramuntana per una banda, i per l’abandonament dels horts patit des de fa dècades quan la pagesia deixà les seves feines pròpies de sembra de blat i cereals, a més de l’horticultura, per a convertir-se en ramader per a la producció de llet i formatge, però els que les estan recuperant veuen com el consumidor aposta de cada vegada més pel producte de Menorca i també pel seu sabor, ja que no és el mateix una fruita acabada d’agafar de l’arbre on ha madurat, que aquelles que ens arriben dins càmeres frigorífiques, on maduren, i moltes vegades de països com Sudàfrica.
També el canvi en el model productiu dels anys 50 amb prioritat a la llet, implicà que l’hort i fruiters passessin a ser productes de cultiu de lleure dels mateixos pagesos o d’aquells particulars que tenien un hortal dedicant la producció al consum propi.
A Menorca, els fruiters es sembraven als barrancs, per a protegir els arbres dels vents de tramuntana, i és allà on encara es conserven varietats de cítrics com és el cas del taronger dolç que segons el gran amic i botànic Pere Fraga, aquest arbre (Citrus sinensis) com la majoria d’altres cítrics que es cultiven per la seva fruita és un petit arbre de fulla perenne que de forma natural ramifica seguint un patró regular i ordenat, açò fa que a la vegada aquest arbre de fruita, de vegades també sigui valorat com a planta ornamental. Com passa amb altres cítrics cultivats el seu origen és incert. No és una espècie natural. Hi ha un cert consens en considerar-lo d’origen híbrid, però no hi ha tant d’acord sobre quins són els seus progenitors. La versió més acceptada seria el resultat d’un creuament entre l’aranja grossa (Citrus maxima) i el mandariner (Citrus reticulata). Com altres cítrics cultivats el seu origen geogràfic se situaria cap al sud-est asiàtic. La seva arribada a Occident va ser relativament tardana. Les primeres referències precises del seu cultiu a Europa són del primer quart del segle XVI al sud d’Itàlia. Amb tota probabilitat, van ser els portuguesos qui van introduir les primeres plantes procedents de la Índia després de la circumnavegació d’Àfrica.
La nostra illa té també una toponímia que fa referència al cultiu de taronges, dites antigament aranges, i és per açò que tenim llocs amb el nom de S’Aranjassa, que vol dir lloc on es sembren taronges (aranges), S’Arangí, petit lloc de producció de cítrics, etc.
A la cuina no tenim plats on la taronja en sigui la protagonista, a no ser les confitures i melmelades de taronja dolça i també de taronja agre, a més dels usos de la pell de la taronja a la rebosteria, com aromatitzant de pastissos, coques dolces, encara que al receptaris de cuina senyorial sí, que hi hem trobat receptes de flams de taronja, de fruita confitada de taronja i també de licors de maceració elaborats amb pells de taronja.
