He llegit, i ressenyat en aquesta secció, altres novel·les de Jordi Dausà Mascort. Manual de supervivència n’és anterior. De fet, si bé aquesta és una edició nova i revisada, va ser la seva primera novel•la. Per això, crec que és força adient començar donant-li la paraula.
“Al llarg dels anys he escrit altres llibres, potser millors a nivell literari, però a cap he sigut capaç e buidar-me i posar-hi tot el meu ésser, tota la meva mala llet, com en aquesta primera obra. Ja m’agradaria. Diuen que els ionquis es passen la vida volent recuperar el seu primer viatge, i potser també és el meu cas com a escriptor.”
No em negareu que, com a presentació, m’era impossible superar aquestes paraules. Si més no, anem ja directament al resum de l’argument.
En Matt és un jove que sobreviu servint copes en un local d’espectacles eròtics, provant medicaments en un laboratori i fent donacions a un banc de semen. Comparteix un pis precari amb en Xavi, un quinqui obsessionat per fer-se famós i amb en Borja, un informàtic de casa bona que viu aïllat del món. Coneixen na Lara, que els ofereix diners a canvi de participar en un negoci tan tèrbol com forassenyat.
Deixem clar, des de bon principi, que és una novel·la negra, tot i que l’autor confessa al pròleg que no la va escriure pensant en cap color, i en conseqüència hi trobem una bona dosi d’intriga. Així mateix, la crítica social amara tota la història. Sens dubte, una crítica demolidora… i absolutament ben fonamentada. Potser és la mala llet que abans esmentava Dausà, però en parer meu és més aviat un esguard tan amarg com lúcid.
Tal volta és el moment de fer un breu comentari sobre el protagonista. Simplement, n’hi ha prou amb dir que el títol de la novel•la el defineix. Un supervivent que ha d’enfrontar una allau de situacions límit que hagués volgut defugir.
“No n’hi ha d’herois, només homenets ridículs que s’esforcen per ser-ne.”
I a més l’entorn. Barriades degradades, pisos rònecs, bars sòrdids… escenaris per on formiguegen una munió de personatges plens de ferides. Tanmateix, tampoc us penseu que Manual de supervivència es limita a ser una tòpica radiografia del que se’n diu “baixos fons” i no és altra cosa que el mirall ocult de la nostra societat. N’hi ha per tothom. També ens posa davant els ulls la tenebrosa futilitat d’aquells que segueixen la cursa del que aparentment és una vida satisfactòria, “perquè al final tot és per omplir buits”, o la crueltat dosificada del treball que acaba vestint-ho tot del “color de quissó bord com fuig.”
Ara m’adon que tal volta he fugit d’estudi i que cal redreçar la ressenya. Us he de dir, llavors, que és una novel•la brillant, càustica si es vol, però que no deixa de ser una descripció de la realitat que els ha pertocat viure a més persones de les que ens és còmode admetre. Amb un llenguatge incisiu, sense vels hipòcrites, amb un ritme narratiu perfectament ajustat, amb referències al tao, a lletres de grunge o heavy i al Necronomicon, ens immergeix en una història tan apassionant com esborronadora.
Haureu notat el meu entusiasme, no he fet res per amagar-lo. Manual de supervivència és una d’aquestes novel·les que t’atrapen i no et deixen anar. Et porten a indrets desagradables, t’enfronten a situacions ingrates, et fan conviure amb alguns personatges desplaents, i així i tot agraeixes cada línia que llegeixes, perquè en tot moment respires versemblança i autenticitat. Això, us ho assegur, no sovinteja.
No m’allargaré més, només desitjar-vos que goseu esbrinar, tot llegint la novel·la, què cal fer per sobreviure i on moren els somnis.
