Antoni neix a Navàs el dia 11 de març de 1926. Prové d’una família modesta. Fa els estudis eclesiàstics al seminari de Solsona i es llicencia en Dret Catòlic a la Universitat de Salamanca. El 1949 és ordenat sacerdot i passa a ser secretari particular de Josep Pont i Gol, quan aquest és nomenat bisbe de Sogorb-Castelló el 1951 i, després, quan accedeix a l’arquebisbat de Tarragona, el 1970. A Tarragona serà canonge i vicari episcopal. El 20 de setembre de 1977, el papa Pau VI el fa bisbe de Menorca i pren possessió del càrrec el 5 de novembre del mateix anys. La seva presència a Menorca va ser de gran impacte, per la seva personalitat i per conduir l’església durant els anys de construcció democràtica del país. En aquests anys va presidir el Consell de Fundadors d’Editorial Menorca SA, editora del diari insular Menorca No va aconseguir mai la creació de la província eclesiàstica de les Balears i avui les illes continuen formant per de la província eclesiàstica valenciana. El 1990, després de 13 anys a Menorca, és nomenat per Joan Pau II bisbe de Solsona, on arribava per ocupar la vacant de Miquel Moncadas, com ja havia passat el 1977 a la diòcesi menorquina. Va ser un dels principals impulsors de la creació d’una Conferència Episcopal Catalana i va fer bandera de la cultura i la llengua catalanes, amb alguns enfrontaments amb la jerarquia catòlica, sobretot pel seu ideari nacionalista. Va esdevenir un personatge popular a Catalunya, amb una certa projecció mediàtica. L’any 2001 se li acceptà la renuncia per edat i va ser nomenat bisbe emèrit de Solsona, retirant-se a Navàs. L’any 2002 va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat. En la Conferència Episcopal va fer feina les comissions de Mitjans de Comunicació, Pastoral i Migracions. A la seva condició de bisbe hi afegí la de poeta. En l’època menorquina publica dos llibres de poemes “La paraula i el ritme” (Ed. Menorca, 1980), “Veniu, pugem: versos endreçats” (Ed. Menorca, 1981), i Oh Menorca! (Nura, 1982), amb pòrtic de Joan Cantavella. A més escriu sobre altres qüestions en llibres com “Som una tradició viva” (1981), “Minuts quaresmals” (1982), “El meu homenatge escrit a Sant Francesc d’Assis (1982), i el recull de sermons de la seva etapa menorquina “Cridats al servei de Déu” (1989). Ja a Solsona, entre altres va escriure “El nacionalisme, és pecat? (1996), “Creients i no creients. Francesc Romeu conversa amb Antoni Deig”. Va morir el 12 d’agost de 2003 a l’hospital de Sant Joan de Déu de Manresa, a causa d’un càncer d’estómac. Fou inhumat després d’un funeral multitudinari a la catedral de Solsona. Tenia 77 anys.
