Em costarà, ja us ho dic, escriure aquesta ressenya. Des que he llegit Bruta i esquinçada, de Núria Martínez, no me la puc treure del cap. Tot i que l’autora deixa clar que es tracta de ficció, sé que podria no ser-ho, sé que en aquests mateixos moments està succeint. Això em produeix ràbia i vergonya. Ràbia perquè com a societat no estem fent tot el que cal per evitar-ho. Vergonya perquè tots els mascles, poc o molt, sovint som còmplices dels crims, ni que sigui per omissió silenciosa. I no estic fent llarg, en absolut.
Anem, perquè acabeu d’entendre’m, al resum de l’argument. El trasllat íntegrament de la contracoberta del llibre. No voldria de cap manera relliscar.
L’Arlet, després de patir una múltiple violació la nit de Sant Joan, té una amnèsia dissociativa localitzada que fa que no recordi res del que va succeir. Només recorda una olor nauseabunda que l’impregna els narius i que la fa sentir bruta. La nit més màgica de l’any acaba esdevenint la nit de l’horror, una nit en blanc perduda en els confins de la seva memòria.
La rivalitat política entre el pare de l’Arlet i el d’un dels seus agressors, serà, per a certs programes i noticiaris, molt més important que la violació. El joc brut farà acte de presència sense tenir en compte què o qui arrasa pel camí.
Sortosament, Núria Martínez no ens estalvia res. No es recrea en detalls escabrosos, però el patiment se’ns revela amb tota la seva crua nuesa. Sense concessions, sense giragonses, sense hipòcrites vels pietosos. Una dona doblement agredida se’ns posa davant els ulls. I només hi ha dues possibles reaccions: o la indignació sense pal·liatius o l’excusa encobridora. No hi ha cap més opció.
Haureu notat el meu apassionament, no és casualitat. La novel·la, a més d’estar molt ben escrita, té un ritme que talla l’alè. Tanmateix, no us penseu, ni per un moment, que el contingut, que la temàtica, són l’únic motiu de les meves paraules. Ni de bon tros. Bruta i esquinçada, és una gran novel·la, amb un llenguatge ric i, quan convé, quirúrgicament precís, amb una estructura tan engrescadora com perfectament mesurada. Si aquesta mestria literària s’aplica a la xacra més gran que pateix el nostre sistema social… llavors, tot això hi hem guanyat.
Així mateix, us he de comentar que el retrat dels personatges m’ha impactat. No són, per res, estereotips. Si més no, he tingut tot el temps la sensació que els coneixia, que els havia tractat de ben a prop. La raó és que, en menor o major grau, n’he conegut de semblants. En particular, m’ha fet venir al cap, entre l’enfuriment i el vòmit, a més d’un verro amb què he topat.
Per acabar-ho d’adobar, he estat molts anys en política, he ocupat càrrecs institucionals, i puc donar fe de la versemblança de la brutor que s’hi amaga, dels rèptils que hi habiten i del repugnant joc dels mitjans de comunicació tot just oloren la sang de l’escàndol o de qualsevol pseudoinformació, com més groga millor.
Tots el que seguiu les meves ressenyes setmanals des de fa gairebé vuit anys sabeu que som un lector voraç i que només recoman les lectures que m’han agradat. Són moltes, però poques m’esgarrapen. Bruta i esquinçada sí que ho ha fet. No cal afegir-hi res més.
