A la meva regió de muntanya de l’Arieja, la presència de boscs immensos i la necessitat de fer funcionar la siderúrgia per fondre el metall, va fer que l’ofici de carboner hi fos present des de la edat del ferro fa uns cinc mil anys. Es tracta doncs d’un dels oficis més antics del món que va desaparèixer a la regió a principi del segle XX amb l’explotació del carbó mineral i l’arribada del petroli i el gas.
Antany el carboner havia de construir una sitja que requeria molta habilitat així com una gran experiència. La majoria de la llenya emprada era principalment la dels faigs nombrosos a la regió. El carboner, a vegades acompanyat de la seva família, vivia al bosc generalment dins una cabana feta de terra i branques. La temporada començava el mes d’abril i durava fins l’octubre.
El primer treball consistia en col·locar la llenya de manera cònica per fer la sitja fins una altura de dos metres. N’existien de diverses grandàries. Al centre es trobava una xemeneia. Llavors la sitja es recobria amb capes de terra, de molsa i d’argila sent pràcticament hermètica a l’aire car la llenya no s’havia d’encendre. La transformació de la llenya en carbó es feia per piròlisi*. La quantitat d’oxigen necessària a la combustió que augmenta la temperatura a l’interior de la sitja ho feia gràcies a uns porus dins la capa d’argila. Després el carboner encenia la sitja tirant brases dins la xemeneia i introduint llenya per mantenir-la plena fins que el foc arribava dalt. La llenya tornava vermella durant dies o setmanes. La humitat estava expulsada i els gasos produïts per a la reacció eren cremats. Només quedava l’esquelet de les cèl·lules llenyoses, un fet que explica també per què el carbó vegetal és tan lleuger. El procés de carbonització podia durar varies setmanes en funció de la mida de la sitja. La vigilància havia d’esser constant, de dia i de nit per evitar que la combustió fos massa ràpida, per això el carboner observava el color del fum que sortia. Quan el color del fum ja era grisenc, sabia que el carbó ja estava llest i procedia al refredament posant de nou una capa de terra. Llavors amb un rastell amb dents llargues extreia el carbó, vigilant que no es tornés encendre. Al final d’aquest procés, amb carretons tirats per mules transportaven el carbó a les diverses i nombroses fargues de la regió. A més les cendres que quedaven eren venudes als fabricants de draps perquè com que contenen potassi servien per blanquejar les teles.
A Mallorca a la Serra de Tramuntana als boscos d’alzinars, es poden apreciar les restes de molts de rotlles de sitges testimonis d’un passat pre-industrial on el carbó vegetal es venia principalment als petits tallers de ferrers i que s’empraven pel consum familiar.
Els boscos de l’Arièja foren un element essencial del paisatge i de la subsistència dels seus habitants proporcionant-los-hi: caça, pesca, fruits salvatges i llenya tan per a la calefacció com per a la construcció i la fabricació d’utensilis.
Durant segles els boscos de la regió foren víctima del sentiment que eren inesgotables i la seva història és la de la seva degradació amb la tala sovint sense control dels arbres i els incendis provocats per donar llocs de pastura al bestiar.
Avui s’ha recuperat una part de l’antiga massa forestal gràcies a la pacient replantació d’arbres com avets i faigs.
*Piròlisi: descomposició tèrmica de materials a temperatures elevades en una atmosfera inerta.
Font: Gérard Boutet: Nos vieux métiers.
