Aquesta setmana la recomanació és força especial. Una novel·la que per a mi ha estat terapèutica. De fet, vaig començar a llegir-la tot just després de la investidura de Trump i em va fer passar l’agror que m’havia provocat veure la bèstia encimbellada. Una meravella. El dia dels ximples, de Pere Figueras.
L’Oleguer, la Tere i el Quim són acomiadats de Bagas S.A., l’empresa on han treballat anys i panys. Amb els cinquanta ja complets no troben cap altre lloc de feina i es veuen abocats al desastre. El sistema els ha expulsat. En lloc de resignar-se s’organitzen per atracar un banc. A partir d’aquí s’hauran d’enfrontar a les conseqüències dels seus actes.
Amb aquest resum argumental podríeu pensar que estem al davant d’una novel·la negra clàssica. Res més lluny de la realitat. Hi ha un altre ingredient: una dosi màxima d’humor.
Quan l’estructures de poder es mobilitzen per posar fi a l’atracament tot s’esgavella i entrem en un deliri còmic que, entre la ironia i el sarcasme, exhibeix les vergonyes de la classe política, dels cossos policials, dels gurus mediàtics… No deixa canya dreta!
Tanmateix, el més fascinat és que, tot i que les riallades són tan contínues com inevitables, el fons de la història és absolutament creïble. La ridiculització posa en total evidència la incompetència i estupidesa de tantes patums inflades de la seva pròpia importància.
I, per cert, quant de molt sa i democràtic és riure’s dels que manen. La sàtira sempre ha estat, en literatura, el recurs contra la prepotència. I en El dia dels ximples la comèdia acompanya la denúncia en una narració que, encara que sembli impossible, resulta èpica. De qualque manera el surrealisme de tot plegat esdevé crònica d’una rebel·lió més que justificada.
Per altra part, per si no n’hi hagués prou, els personatges són d’antologia, els diàlegs fan saltar espurnes, les situacions són tan absurdes com lògiques… i cada capítol està encapçalat per una cita d’un personatge, de Rasputin a M.Rajoy, de Pinochet a Pol Pot. Una frase que s’avé perfectament amb el contingut.
Us haure adonat que no he fet res per amagar el meu entusiasme. M’ha captivat i, a més, és molt d’agrair la iconoclàstia. Ara més que mai, perquè, parafrasejant a Emma Goldman, si no es pot fer befa no és la meva democràcia.
Però, tot i que m’he centrat en el vessant còmic, no deixa de ser una novel·la negra i, en aquest sentit, la intriga hi és ben present, amb una tensió ben mesurada. Al cap i a la fi, patim per saber què passarà amb l’Oleguer, la Tere i el Quim.
Tanmateix, perquè tot això sigui efectiu cal un gran domini del llenguatge. Figueras demostra que n’és un mestre.
Una allau de jocs de paraules, dobles sentits, referències hilarants, acudits de tota mena, comparacions tan càustiques com ocurrents, frases fetes, expressions populars, breus i sucoses puntualitzacions… Un veritable espectacle de corrosió festiva. Us podria posar exemples, però no us vull espatllar la diversió. Cal llegir la novel·la, us assegur que, com diem a Menorca, fareu una xalada.
