No, no podem viure bé sense tenir amics, amics que són amics de ver. No podem viure bé, sense tenir persones “especials” al nostre costat amb qui anam teixint confiança i fidelitat mentre compartim experiències comunes: el què pensam, el què desitjam, el què vivim, situacions agradables i difícils, conviccions, gustos,… Experiències que ens demanen trobar-nos, dialogar, compartir criteris, valoracions, punts de vista. Cícero, filòsof romà, 106 a.C.- 43 a.C., ja deia: “L’essencial de l’amistat és un gran acord de voluntats, desitjos i pensaments”. El regal de l’amistat és la mateixa amistat sincera i desitjada. Cap amic pretén instrumentalitzar l’altre. Cap amic pretén aconseguir dels amics sols interessos personals.
Tots sabem que vivim amistats superficials i amistats de ver. L’amistat veritable si no està ideada per a viure, està ideada per a “ben viure”, que és el viure moral, com diria Aristòtil, filòsof grec, 384 a.C. – 322 a.C. L’amistat veritable és un bé ètic i per açò la consideram necessària si volem viure en pau, feliços, equilibrats. Kant, filòsof prussià, 1724-1804, entenia que l’autèntica amistat “és un ideal de comunicació i participació en el bé de cada un dels amics, units per una voluntat moralment bona”.
No és possible “ben viure” sense viure amistats sinceres. L’amistat autèntica ens és necessària per a valorar-nos i descobrir el do del compartir, de l’escolta, de la conversa oberta,… Vivint, anam descobrint que l’amistat lleugera, la que és superficial, tot i que la vivim en no pocs moments, ens indica que no estem amb les persones adequades per a presentar-nos tal com som. L’amistat lleugera la vivim i no poques vegades, però no ens podem quedar només en ella si desitjam “viure bé”.
Entre els amics “superficials” no és possible mantenir relacions obertes i espontànies sobre creences, experiències i pensaments profunds i personals. Les amistats que ens toquen el cor si que ens donen peu a expressar creences i experiències i a no centrar-nos en la vida dels altres. Quan en les nostres relacions hem de mirar massa el què deim, és que vivim una relació superficial on no podem manifestar obertament qui som o què pensam. I és que no ens és fiable la crítica que ens poden fer, la visió que poden tenir de nosaltres. La superficialitat en l’amistat només la viuen els qui desitgen aparentar el què no són ni el que, en el fons, no pensen.
L’amistat veritable és l’equilibri entre l’afecte i el respecte. L’afecte designa una atracció que crea proximitat, i el respecte, una distància que sempre és convenient. Els amics desitgen el bé de l’altre. L’afecte i el respecte sorgeixen com la base de qualsevol amistat vertadera.
Els amics, amics, ens sentim respectats tal com som. L’amistat es basa en la llibertat recíproca. En l’amic hi podem confiar sense reserves. L’amistat és inseparable de la fiabilitat i de la sinceritat. És inconcebible una amistat amb trampes, manipulacions, superficialitats. Aquesta seria la major traïció a l’amistat.
“Estimar no és mirar-se l’un a l’altre; és mirar junts en la mateixa direcció” (Antoine de Saint-Exupéry, escriptor francès, 1900-1944). “Estimar no és demanar, és donar” (Gerardo Diego, poeta espanyol, 1896-1987).
