Estimat Joan:
No record prou bé si sa darrera vegada que vam coincidir tots dos en algun acte d’aquells que s’acostumen a fer en honor teu, va ser en l’elecció de Menorquí de l’Any. Com era de justícia tu te vas dur es guardó que et pertocava i jo vaig quedar com finalista. Llavors tu havies de pronunciar unes paraules i ràpidament et vas girar ca a jo im vas dir:
-Ralla tu.
Jo de, bones a primeres, vaig quedar com a parat.
I ara, que dic, perquè no he de rallar de jo, sinó del guardonat, senyor Joan Pons:
I se ma va acudir. Vaig dir que jo, generalment, faig el paper de teloner en els actes d’homenatge que es reten a Joan Pons. I el públic va rompre en un inesperat aplaudiment. Avui ens tornam a trobar i aquest cop sembla que me deixen fer es paper de protagonista, al manco per uns quants minuts.
I ens hi trobam en un lloc certament especial, tant per a a l’un com a l’altre. A tots dos ens ha de portar, per força, molts records. Tu hi passaves els capvespres dels diumenges, amb els amics a l’amfiteatre en les sessions de cine, poc després de la seva inauguració a mitjan segle passat. Jo, uns anys després, embolicat en la direcció del drama de la Passió que s’acostumava a fer als voltants de la Setmana Santa.
Allà pels anys cinquanta, la vida escolàstica a cas pedres, -açò de ca los i prou, és més modern- tenia un caire realment distint del que és avui en dia un horari escolar. A dir ver, imprimía caràcter, ja que no essent el col·legi un internat, els alumnes eren més “interns” que “·externs. L’estudi abans de la missa diària, les cinc hores reglamentàries de classe xapades pel mig per dues hores del dinar, la bereneta al pati, l’estudi, les oracions vespertines i el comiat “las buenas noches” del director, seguint les pautes de Don Bosco, omplien el dia, deixant ben poc espai per estar a casa, gairebé sols per dormir. I els diumenges i dies de festa per igual: la missa dominicals, l benedicció eucarística el capvespre, els partits de futbol, el teatre o les sessions de cine.
El col·legi esdevenia una segona casa, una segona llar. Tant o més que l’aprendre a llegir i escriure amb bella cal·ligrafia, a ser llestos en la resolució de les operacions aritmètiques, en els problemes de geometria, en les lliçons d’Història Sagrada, importava la formació extra, que per uns anava cap a convertir-se en bon porter, davanter o defensa, altres a cantar, fer teatre, recitar poesies.
Tu vas tenir bona veu, eres de bona casta. Ton pare era un d’aquells consagrats que integraven la famosa corda de baixos que presumia la Capella Davídica dirigida per aquell inoblidable capellà: el Senyor Biel Salord, gran organista, inspirat compositor i incansable mestre.
L’any 1970 la Capella Davídica de la Catedral de Menorca i el seu nou director se traslladaren a Barcelona. Convidats per la Casa de Menorca a la Ciutat Comtal, vas cantar Ojos de España. El menorquí Diego Monjo, te va escoltar i aconseguí un audició davant el mestre del cor del Liceu Aquell vespre vam ésser convidats a assistir a la funció del teatre i una de les senyores del cor es dirigí cap a tu i te va dir:
Un dia te veurem cantar cantar aquí.
I va ser una autèntica profeta.
No tot seria emperò un camí expedit, ni molt menys encatifat de roses. Més d’una vegada t’envaí el desànim i sobretot l’enyor de la terra van estar a punt d’agafar la maleta i tornar a Ciutadella. Et vas casar amb na Niní, que formava també en les files de la Capella Davídica, i decidí presentar-se a les proves per ésser admesa al cor del teatre del Liceu. Joventut, il·lusions, voluntat ferma, s’aliaren perquè aquells començaments força complicats no esdevinguessin traumàtics. Els cent un escalons que havieu de pujar per guanyar el petit apartament, trist i mancat de les comoditats més elementals, eren una dura conquesta diària, mentre esperaveu cobrar la setmanada, molt sovint sense una sola pesseta a la butxaca…
Però no és ara el moment, ni l’ocasió de proclamar una vegada més la teva extraordinària carrera artística, tothom ho sap:
El teu nom pronunciat amb entusiasme, reverència i deliri.
Si, deliri, el que causà aquella presentació genial del Falstaff a la Scala. La premsa de Milan, l’endemà matí cridava al món:
Sí, Per un exsabater Milan va explotar delirant.
Açò succeia l’any 1980.
Tu t’enfrentaves per primera vegada amb el públic més exigent d’arreu d’Europa, el públic que al llarg de la història de la Lírica havia enlairat i havia enfonsat obres, autors i intèrprets. Era la prova de foc, perquè Falstaff és un punt d’arribada en la història de l’Òpera, una obra apart en la producció de Verdi
I el públic milanès va descobrir el Falstaff que sempre havien esperat. Res no canviaria durant els propers divuit anys i tu et vas convertir en el Falstaff per excel·lència i cap altre hi pujà en les dues properes dècades al primer escenari d’Europa per interpretar l’antiheroi shakesperià.
Quantes hores de dures proves, d’assaigs esgotadors, de mals modes i de paraules dures. No fou fàcil, no. Vas suportar tot, i la teva personalitat s’encarnà poc a poc en la del polifacètic personatge de Shakespeare, s’hi vestí, s’hi convertí.
Era veritablement festiu veure’t enfilar-te a una taula, estirar-te en una cadira de repòs, amagar-te precipitadament en un covo de roba bruta, ser llançat a les aigües d’una síquia, ficat dins una bota, rodant per terra… I mentrestant cantaves -o gemegaves, més sovint- ja ajupit, ja allargat, ja mig ofegat, en les postures més insòlites i impossibles per a poder cantar.
Disposats a divertir-se, els espectadors- quedaven esbalaïts, plens de joia, i a la vagada amb un cert sentiment de llàstima envers aquell infeliç, ingenu, cínic, trampós, optimista personatge. Vas aconseguir que el mon s’entemés que existia Menorca.
Tutta Minorca è con te, Juanito, Sono venuti dalla Spagna per applaudir Juanito. Duilio Courir escriuria:
Què dir de Joan Pons-Falstaff? Creiem que en aquest baríton s’ha trobat l’hereu del mític Mariano Stabile.
Antonio Fernández Cid va publicar a l’ABC:
He visto muchos Falstaff; pero intepretados por caricatos a veces con poca voz por insignes barítonos ya vocalmente en declive. Y es un raro placer disfrutar de esta voz fresca, joven y bellísima. Compatible con todo el resto, caracterización incluida. ¡Sensacional!
L’Ajuntament de Ciutadella acordaria l’onze de juny de 1981 concedir-te la Medalla d’Or de la ciutat.
Després de Milán va ser l’opera de Viena la primera en reclamar-te per a la inauguració de la temporada.
I finalment Nova York. I en el Metropolitan, la darrera i definitiva conquesta. A partir d’aquell moment ben podem dir que havies conquistat el món de l’òpera a escala internacional. Havies escalat i guanyat els cims més alts de la Lírica.
Vas viure el món glamurós de l’espectacle, del mon de la fama, de les notícies periodístiques, de l’entrevistes de premsa i de la televisió…
Però aquesta, era la vida del barítono internacional que es deia JUAN PONS. Sempre així, que açò de posar JOAN en català en programes on l’idioma universal era l’anglès, podia provocar mals entesos.
En treure’t les barbes reials de Nabuco, rompre les cadenes de l’Aida, penjar el frac de La Traviata, o deixar el gep a Rigoletto ,la figura pública desapareixia i retornava el Joan que fugia de festes i trobades. I just t’era possible trobar un buit en els teus compromisos, prenies el primer avió i te plantaves a Ciutadella.
Tan important o més que la teva carrera, que la teva projecció exterior, és aquesta personalitat, menys coneguda. gos a dir que també entre nosaltres, del nostre gran artista.
Perquè, mentre has corregut el món, passejant Europa, conquistant Amèrica, i encenent fervors per terres asiàtiques i de més enllà i recollit èxits, aplaudiments i guardons, hi cantaves, però no hi eres. Tu, a dir ver, ets En Juan, quan et trobes aquí a la teva estimada i sempre enyorada Ciutadella amb els teus, amb les persones que estimes, amb els records més benvolguts: els fills, els amics, el record de ton pare.
I na Niní. l’esposa que sempre que els deures de la família no l’impedien, ha estat sempre al teu costat la gran dona, que correspon a un gran home.
No volia haver caigut en aquesta frase tan reiterada, tan abusivament usada, de que a la vora d’un gran home sempre hi ha una gran dona.
Però no puc defugir del tòpic. Ningú més conscient que tu, Joan, d’aquesta gran veritat, perquè en la creació, en la construcció de l’Artista, el principal esperó, el bàlsam, el pany de llàgrimes, l’amor, la confiança mai defallent, la crítica més severa i l’admiració més entusiasta ha estat, és sempre la teva estimada Niní.
***
I ara estimat públic, abans que me recordin que em queden pocs minuts abans que es reprengui la festa musical, deixaré sa conversa amb en Juan per afegir un parell de coses sobre la personalitat de Joan Pons Álvarez:
Joan és tímid per naturalesa i per prudent és callat i poc amatent de descobrir els seus racons més íntims. Tanmateix aquests trets floreixen a l’exterior empesos per l’espontaneïtat, per la ingenuïtat gairebé infantívola que Joan ha assolit de conservar al llarg de la seva vida, qualitats que li permeten de fruir en tot moment, amb qualsevol futilesa, d’arraconar (i açò és igualment admirable) la preocupació, la concentració que se suposa inqüestionable en el curs d’una interpretació d’una obra.
Una passada per davant es portal del centre d’antics alumnes, que tenim aquí a la vora, on se’l pot trobar voltat dels seus amics, els de sempre, que no són experts en òperes, ni en compositors, ratifica aquesta afirmació. Quan en Joan travessa un dels portals del col·legi, de les portes del santuari, Joan entra a casa seva.
I allí troba els amics, els de sempre, amb els cors oberts als afectes i l’amistat. Aleshores, les converses flueixen per sí soles, les discussions són intranscendents i les paraules esdevenen testimonis de la dimensió humana d’un personatge universal que reviu i es recrea a l’empara dels murs del col·legi, de la institució que modelà el seu caràcter, imprimí les seves creences i el que són, en veritat, els valors que sostenen que la vida sigui vida i esperances i amors no morin mai.
Era un al·lot quan vaig aprendre aquella preciosa oda A l’Amistat de mossèn Costa i Llobera. No m’ha quedat impresa a la memòria més que aquesta inspirada estrofa, que diu:
Que hi fa, si es tornen àrides
les il·lusions que junts hem compartit?
Fent-se records, més bé han de nodrir el foc
Com rama seca
Ciceró en comparar la vida com un arbre i els fruits que produeix, afirmà que, “quan la càrrega dels anys comença a ser més i més feixuga, el tresor de les vivències recollides en cada etapa de l’existència, després d’una vida llarga i plena, donen sempre fruits admirables”.
Com ara és el cas:
Joan, salut i llarga vida!”
