Vivien a la vorera de la mar. A diferència dels peixos que no sabien què era l’aigua, sabien què era la mar perquè vivien a la vorera i la trescaven de tant en tant per anar a pescar o per travessar l’horitzó, al qual anomenaven retxa. Sabien què era l’aigua perquè la set feia que distingissin entre la salada i la dolça que brollava a l’interior, del cor de la terra, a través de les fonts. O queia del cel i era recollida per aljubs i cisternes dins les quals nedaven les anguiles. A vegades aquestes dues aigües es mantenien paral·leles formant deus que brollaven arran de mar imposant la dolça la seva jerarquia vertical. Ho sabia la gent que vivia a la costa i que no tenia religió ni nacionalitat perquè no eren requisits que l’illa hagués demanat mai. D’aquestes aigües en deien turgències. La paraula expressava el que havia d’expressar i evocava el plaer de beure-hi o banyar-s’hi envoltat per la bellesa marítima de l’entorn. Res és etern i ens ho demostra cada dia la mar que havia injectat un temperament marítim als habitants. Va venir gent del continent ressec que no havien vist mai la mar o mai no hi havien viscut i no coneixien la mossegada de la morena ni tampoc la fiblada de l’aranya verinosa o del cap roig ni tenien cap fill o cap filla o cap pare o cap mare ofegat, amb els pulmons negats o, com diu aquell poeta antillà, mestís i insular, trobats aferrats a una estrella de mar; i aquella Màfia sense nom va ordenar que es decantessin de la mar, només unes passes enrere, on no la poguessin veure; que deixessin les barques que havien construït amb fusta de ginjoler al moll que alçarien a les ribes frontereres del riu, que abandonessin les coves excavades amb ferros als penyals de marès -què és més semblant a una mare?- on, durant anys, havien trescat la papallona i el dragó, i es desplacessin a viure a l’interior on hi ha aquests arbres polits tombats cap al sud gràcies a la sal que transporta el vent del nord, el seu vent que no era ni seu -els grans fets del món sempre ocorrien en un altre lloc- ja que neix al Golf de Lleó i s’acanala a través del Roine; un riu continental que no havien vist mai i del qual mai no havien sentit a parlar. I així ho van fer, obedients, o resignats, ells que havien combatut el turc, que havien corregut el cors, que havien anat a la recerca de la tonyina salvatge i havien fet el viatge rodó. I, com que l’enyoraven, anaven a la mar a pesar que el que enyoraven de veritat no era anar-hi sinó ser-hi. I no la reconeixien. Les coves on havien viscut, on havien engendrat i on trobaven refugi les barques havien estat convertides en magatzems on guardar-hi les begudes alcohòliques, els refrescos amb memòria de fruites i de fulla de coca i les llaunes d’olives i aquestes coses que consumeixen els turistes a les guinguetes marítimes; les turgències d’aigua dolça van desaparèixer, l’aigua transparent i turquesa, aquest color que cada persona percep i defineix de manera diferent, es va enterbolir per culpa de les cremes solars i de les aigües grises; van ser canviats els noms de tots els racons substituïts per paraules de les quals no en sabien el significat i fins i tot van deixar de recordar on dormia el vell marí perquè amb les seves pròpies mans l’havien escatat.
TURGÈNCIA. Derivat de turgent -inflat per excés-; pres del llatí.
