Les novel·les infantils d’Enid Blyton, les fileres al pati d’un col·legi religiós, el Jabato i El capitán Trueno, els salts al poltre i al plint, els dictats a la pissarra, l’Aigua del Carme, la Formación del Espiritu Nacional, el Robot Màgic… Podrien perfectament ser records de la meva infantesa. Tanmateix, són pinzellades de l’entorn en què es desenvolupa l’emotiva novel·la que aquesta setmana us vull recomanar: Tot als deu, de Jaume Creus.
No us penseu, però, que el motiu pel qual m’ha agradat tant sigui únicament que, per la meva edat, comparteixi algunes de les vivències del protagonista. Això és només una feliç coincidència.
Sincerament, el que més m’ha impactat és la mestria amb què l’autor aconsegueix traslladar-nos els sentiments d’un infant “curiós i cabut: l’obstinació en forma de nen”. És veritablement d’admirar la manera en què ens fa guaitar el món amb els seus ulls.
Si més no, perquè entengueu millor de què us estic parlant convé fer cinc cèntims de l’argument amb les mateixes paraules de la contracoberta del llibre que, de fet, són el paràgraf inicial de la novel·la.
“Als deu vaig endeutar-me per primera vegada; als deu vaig entrar en un quiròfan per primera vegada; als deu em vaig masturbar per primera vegada sense saber què era el sexe; als deu vaig patir violència física i psicològica per part d’un capellà; també als deu em vaig enamorar (o alguna cosa semblant) i em vaig sentir traït pel meu millor amic…”
Un any en la vida d’un infant, un any en què es condensen tota una munió d’experiències, un any que, de qualque manera, li ofereix ser el que serà. Només uns pocs paràgrafs ens porten al seu futur de jove i adult, però no ens en calen més per saber quan es cristal·litza el seu caràcter i la seva actitud davant la vida, “… als deu vaig començar a tenir clar què era just i què era injust”.
Arribats a aquest punt, he de comentar-vos que m’ha sobtat l’estructura de la novel·la. No és la primera, ni de bon tros, que alterna les veus en tercera i primera persona. Si més no, ara mateix no en record cap altra en què el protagonista prengui, clarament i a cada moment, la paraula per comentar, puntualitzar o completar allò mateix que ens ha explicat el narrador omniscient. El resultat no és redundant en absolut, ans al contrari suposa una mena de contrapunt que enriqueix i aporta versemblança al relat.
Així mateix, hi ha un altre aspecte que no puc deixar de banda. Com haureu deduït des del començament de la ressenya, la narració se situa a la dècada dels seixanta, en ple franquisme. La repressió de qualsevol llibertat era l’essència de la dictadura i aquest rerefons és ben present.
És llavors molt d’agrair que Creus ens posi davant els ulls un doble vessant sovint obviat. Per una part que els infants senten desig, gaudeixen del seu cos i cerquen el plaer i per l’altra que la infame moral nacional-catòlica va fer estralls, però malgrat la imposició del seu malaltís concepte de pecat “… la natura actua amb total llibertat.”
Però, per cert, sortosament no hi trobareu al respecte cap al·legat discursiu que destorbi la narració. Més aviat és la meva personal lectura.
Només en resta dir-vos que gaudireu de llegir aquesta molt bona novel·la, us ho puc prometre.
