Fins fa cinc anys, les mascaretes estaven reservades pels dentistes, sanitaris i personal treballador en ambients que podien ser potencialment problemàtics pel sistema respiratori. També era estrany veure a algú amb un botilet de gel hidroalcohòlic, que només es veien als peus dels llits dels hospitals i centres de salut.
Dues de les grans imatges que van marcar la pandèmia de la Covid-19, són ara cosa del passat -majoritàriament, sempre hi ha qui ha agafat els bons costums de dur mascareta si està malament quan va al metge, o que encara guarda el gel a la bossa per emprar-lo en espais públics-.
Hi ha una imatge, però, que encara segueix molt arrelada i que, en segons quines ocasions, no ha estat una millora social respecte del que coneixíem abans de la pandèmia. Xerram de la famosa cita prèvia, que s’ha instaurat en les institucions públiques. Sí que és cert que ha suposat un ordre més clar en alguns àmbits, com és el cas de les donacions de sang. Però en altres, com és la tramitació de gestions a ajuntaments, Consell, Hisenda… És més bé un problema que una solució.
Si el “vuelve usted mañana” de Larra ja era mal de passar sense cita prèvia, quan sempre hi mancava algun paper per poder aclarir el tràmit o gestió en qüestió, ara el “vuelva usted mañana” és “coja una nueva cita”, el que es tradueix en una despesa més gran de temps per part dels usuaris que han d’adaptar-se uns horaris concrets. La cita prèvia, tot i semblar una bona idea, s’ha convertit una major burocratització dels tràmits administratius amb les institucions públiques, en un temps en què la paperassa ens menja a tots pels peus. Als primers, als treballadors públics.
