Hi ha espais que tenen negat l’accés general i que per entrar-hi t’ho has de merèixer. Solen ser edificis públics vinculats a institucions antigues, amb continuïtat en el temps, vinculades a alguna mena de coneixement i amb un prestigi consolidat i sense fissures. És el cas del paranimf de la Universitat de Barcelona situat a l’anomenat edifici central que guaita a la Gran Via. Només hi he entrat una vegada i va ser l’any 2000 quan Tónia Coll, estant embarassada i lluint el birret coronat amb l’orla, va rebre de mans de les autoritats acadèmiques la titularitat com a doctora en Belles Arts de la UB. Han hagut de passar vint-i-cinc anys per tornar-hi a tenir-ne excés amb el concert de la menorquina Anna Ferrer que hi ha actuat dins el cicle Vespres d’Hivern que enguany compleix deu anys. El paranimf, amb un aforament de 456 persones, ple amb els espectadors asseguts en els bancs antics. Comença el concert amb la veu enregistrada d’una versió antiga de Deixem lo dol i Anna Ferrer s’hi afegeix tot provocant una fusió elegant i perfecta que posa la pell de gallina. És l’inici del Parenòstic que he escoltat a l’ordinador. Un fons rosat amb les paraules del cicle atorga un aire de cabaret que lliga molt bé amb aquest experiment poderós que és la unió entre la tradició i la contemporaneïtat més salvatge. Sembla senzill, no? Però no ho és. És en l’equilibri on hi ha el secret. I en la continuïtat. Veig una persona que va estirant amb cura una corda que ve de l’antiguitat i que duu totes les empremtes dels nostres avantpassats i que la transporta al present amb l’afegitó dels materials nous que els fabricants han incorporat i que són inherents als nostres temps. Ho ha de fer amb cura per evitar que aquesta corda es trenqui o s’esfilagarsi i les mans noves es quedin només amb un bocí sense cap connexió amb el passat i sense cap possibilitat de fer-la servir en el present i, per tant, sense cap opció de passar-la, com en el joc de relleus, als nostres descendents, als nostres filles i fills. Anna Ferrer fa servir uns quants instruments que van des de la guitarra al tambor però la famosa Glosa a Menorca, una declaració d’amor crítica, és cantada a cappella. Que necessària que era aquesta cançó! La lletra és senzilla i diu el que pensam tots els menorquins que estimam Menorca però allà on aquesta cançó assoleix l’excel·lència és en el to que aconsegueix atrapar amb la seva veu la cantant menorquina. Aquest és la principal qualitat d’Anna Ferrer: l’assoliment del to adequat per a cada cançó. Em recorda un desig de sant Francesc d’Assís: “Que la veu concordi amb l’esperit”. La darrera melodia abans del bis meravellós de Na Cecília és M’agrada s’espigolar. Amb la veu privilegiada, amb els gestos, amb l’entonació, amb el ball ben mesurat, amb les repeticions, amb les gesticulacions a vegades grotesques, amb la il·luminació, amb els canvis de tons Anna Ferrer aconsegueix un estat mental i espiritual elevador amb les poques paraules de la cançó: “M’agrada s’espigolar, i anar arreplegant espigues per tenir un tros de pa per menjar amb un plat de figues”. L’estat assolit i compartit pel públic de diferents nacionalitats que ens hem reunit per escoltar-la és un trànsit espiritual quasi al·lucinogen i que esclata amb minuts d’aplaudiments que només cessen quan l’artista abandona l’escenari. Anna Ferrer ha descobert de manera intuïtiva què és Menorca i la manera de fer-la present.
PARANIMF. Sala d’actes principal en moltes universitats. Del grec i amb el mateix significat.
