Miriam Triay / Ciutadella – La menorquina Silvia Juaneda va partir a viure a Holanda, fa més d’una dècada, perseguint una carrera laboral relacionada amb l’hostaleria. Allà va viure i treballar durant cinc anys, però quan va marxar, ja va ser amb un altre rumb en ment. Sent aquest país, la cimera del kick boxing, l’actual professional de MMA (Arts Marcials Mixtes) se sentí atreta per aquest esport, i començà a investigar-lo… Convertint-se, anys més tard, i després d’un dur entrenament, amb la boxejadora que és en l’actualitat.
Com va sorgir aquesta passió per la boxa?
Tot va començar quan vivia a Holanda -on vaig anar per feina- que, podríem dir, és la cimera del kick boxing. I com que ho veia molt, em va començar a cridar l’atenció. He de dir que vaig començar amb un poc de por, i incertesa, però ho vaig fer de totes maneres. Així, vaig preferir iniciar-me amb la part de Grappling i Jiu Jitsu; que són finalitzacions, amb el control del cos del rival, i luxacions. Són tècniques, sistemes de combat, que no involucren cops, com a tal.
I a partir d’açò, ja vaig començar més amb l’Stricking (colpejar). Que és la part de boxa i kick boxing com a tal.
Amb el temps, i havent-ho provat tot, va ser quan em vaig adonar que sí, efectivament, m’agradava molt, tot. Les arts marcials mixtes eren la meva passió.
Ara, actualment, som professional de MMA, per tant, és el que pràctic jo actualment.
I quan s’adona que és la seva passió, què fa?
Aquesta aventura va començar quan jo tenia 32 anys, i quan vaig veure que m’agradava molt i se’m donava bé, doncs vaig començar a entrenar més, i a competir. Fins que em vaig adonar que havia trobat la meva vocació, el meu camí, al que em volia dedicar i destinar la meva vida. Així que, havent fet un coixí, per tenir suficients estalvis, ho vaig deixar tot. Me’n vaig anar a viure a Eivissa, i allà, vaig dedicar dos anys de la meva vida a perfeccionar la meva tècnica. Vaig viatjar per diferents bandes, i em vaig entrenar amb diversos professionals. Per aprendre tot el que vaig poder. Entrenava de 6 a 7 hores diàries. I no feia pràcticament res més.
Hem de tenir en compte que jo vaig començar dins aquest esport amb 32 anys, i que havia de competir amb la gent que ja havia començat als 20, i als 30 eren més que professionals. Havia d’aconseguir arribar a un nivell similar, tenint ja 32 anys. I així ho vaig fer. En tres anys, ja era professional. I ara, que tenc 38 anys, duc sis anys dedicant-me, únicament i exclusiva a les arts marcials mixtes.
I com es definiria, actualment, com a professional?
Ara trob que ja he passat l’etapa d’activa lluitadora, per ser professora.
Enguany, el mes de març, vam decidir obrir un gimnàs amb la meva parella, que també és professional, i entrenam a tothom qui vulgui.
No m’he jubilat, ni deixaré de lluitar de moment, però ara mateix sent que la meva prioritat són els meus alumnes. Amb els quals intent fer el mateix que van fer els meus mestres amb jo. Posar tot el que pugui de part meva, perquè puguin arribar allà on vulguin.
Els meus alumnes, de fet, són fillets. I poder iniciar-los en aquest esport, ja sigui per hobby, o perquè realment en un futur ho volen explotar… és molt satisfactori. A més, que l’esport ajuda també a persones amb dèficit d’atenció, que els costa integrar-se…
Per tant, ara mateix estic en aquesta etapa, la de professora.
Per què creu que és així?
Sobretot perquè un esportista, i més si s’hi dedica de forma professional, quan es retira o quan ja assoleix l’edat en què és complicat continuar en actiu, aspira a poder continuar dins el món de l’esport, a no abandonar del tot la passió. La majoria no volem tornar a fer altres feines, com dins el món de l’hostaleria, per exemple. Si la nostra passió ha sigut l’esport, el que volem és que altra gent aconsegueixi el mateix o més que nosaltres. És bastant comú que sigui així.
A partir d’aquí, d’aquesta necessitat de no abandonar la MMA, vaig decidir obrir el gimnàs. I que la meva finalitat d’esportista, una volta passi l’etapa de lluitadora activa, serà enterament ensenyar a altres perquè puguin arribar el més enfora possible.
Què significa la boxa per a vostè?
Ha canviat la meva vida. Per jo ho és tot. És un estil de vida. És part de jo. El meu dia a dia.
Quan t’endinses dins el món de l’esport, tota la gent que coneixes i el teu entorn, formen part d’aquest. Per tant, t’entenen i tenen el mateix estil de vida. Compartiu més que passió. Així, és una immersió completa dins la boxa. Ja que, en el meu cas, estic rodejada de gent que té la mateixa passió que jo, i amb qui he creat un vincle molt fort i diferent.
I què ens pot explicar d’aquest esport?
És un esport visualment agressiu, però no violent. La violència implica ira i ràbia. L’agressivitat també es pot trobar, per exemple, en el futbol o en el waterpolo. Però, a diferència d’aquests, la boxa encara està mal vista. A poc a poc estem intentant demostrar que és un esport com un altre, i s’estan fent passes perquè així es concebi. Com dic, jo duc una classe, actualment, de 40 fillets. A més que els esdeveniments de la UFC (Ultimate Fighting Championship; organització estatunidenca que promou esdeveniments de MMA) estan creixent molt, guanyant importància, i cada vegada hi ha més lluitadors espanyols.
S’està veient, en general, que és un esport important a nivell mundial. Després de la mala imatge que ha tingut durant aquests darreres vint-i-cinc anys, l’estem transformant. Estem veient com fillets practiquen aquest esport, que gent amb carreres el practiquen, que gent gran el practica, i que les dones també el practiquen.
En aquest sentit, què diria de la dona dins el món de la boxa?
Doncs que ha estat discriminada durant molts anys, igual que en altres esports. Com el futbol. Però jo crec que és una qüestió més de demanda. El públic d’aquests esports sol ser masculí. Hi ha més passió, als homes els agrada més. Però a poc a poc, cada vegada són més les dones que també estan trobant la passió en aquests, ja sigui jugant-los, o veient-los. Açò ha fet que en els darrers anys el paradigma estigui canviant. Que cada vegada hi hagi més dones dins aquests esports, que són admirades. A més, que per altra banda, pel que fa a la boxa, és molt important també per la defensa personal. Per açò, també, cada vegada va agafant més força entre el públic femení.
Però sí, clar, discriminades dins el món de la boxa hi han estat. Jo mateixa m’he trobat en situacions que podríem considerar discriminatòries. Que a un company meu li paguen més, tinguen menys lluites que jo. O que en cartellera el meu nom apareix baix de tot, a les preliminars, quan jo tenc més lluites.
Encara que, i com dic, en el darrer any s’ha avançat de forma exponencial, i cada vegada s’està donant més prioritat a les dones. I açò es deu, en part, a que cada vegada hi ha més demanda. Perquè el públic també es torna femení, o simplement perquè als homes els agrada també veure com dones es barallen. I les dones cada vegada també s’estan donant a veure més dins aquest món.
El fet que lluitis en MMA, permet que pugui barallar-se amb un home?
No. Entrenam amb homes, perquè no tenim cap més remei, com dic, de dones cada vegada n’hi ha més, però encara som poques. Però hi ha categories a l’hora de lluitar, ja sigui de pes, d’experiència, i també pots decidir amb qui t’exposen. Però homes i dones no lluiten mai junts. A altres països potser sí que es dona el fet que lluitin dues dones i un home, o tres contra tres… però per norma, tant a Europa com a Amèrica, no sol ser legal ni es permet. I esper que sigui així sempre. El cos de la dona i el de l’home són anatòmicament molt diferents… per tant, encara que tinguem el mateix pes, l’home sol tenir més força. És el que hi ha. Per tant, no, les lluites no són mixtes, en aquest sentit.
I quina ha sigut la seva trajectòria dins aquest esport?
Vaig començar a lluitar com a amateur en una competició d’Eivissa. I seguidament, em vaig presentar al campionat d’Espanya, el qual vaig guanyar. Convertint-me en la campiona d’Espanya. Després vaig competir al mundial, encara que vaig perdre. Em va tocar lluitar contra la guanyadora del mundial de l’any anterior, una jugadora molt bona.
A partir d’aquí, vaig decidir donar el pas a professional, perquè ja tenia una edat. Les primeres batalles van ser a Canàries, perquè vaig anar a viure allà després d’Eivissa. Per professionalitzar-me. Que és on som ara, de fet.
Fins que em va contractar una empresa estatunidenca, la Combate Global, per anar a fer dues batalles a Miami. En total, he fet cinc batalles professionals, i d’aquestes n’he guanyat tres. A Miami en vaig guanyar una, i a Canàries dues.
Per acabar, quin camí vol seguir?
Jo trob que faré una o dues batalles més, perquè com he dit a l’inici, no m’he retirat com a tal, encara, però no més. Tenc 38 anys, i vull crear la meva família. I les dues coses no són del tot compatibles. Així que açò, faré un parell de lluites més, i després em dedicaré enterament al gimnàs i als meus alumnes. A ajudar-los a aconseguir els seus objectius. I açò és el que em fa més feliç. No necessit més.
