Miriam Triay / Ferreries – Na Soraya Bosch (Ciutadella 1984), és l’actual madona del lloc Son Arret, on treballa juntament amb el seu home, en Juan Carlos; i des d’on han creat el projecte Sa Roqueta. Una madona, però, i com ja hem vist en altres nombres de Nua, moderna i diferent, acord a uns temps actuals, i a unes necessitats específiques. Una treballadora del camp, que es defineix, més bé, com a empresària i emprenedora. I un projecte que en l’actualitat compta amb més de cinc-centes ressenyes a la web, de cinc estrelles. Albirant l’èxit que està tenint entre els visitants i locals.
Com acaba sent la madona de Son Arret?
No em ve gens d’herència familiar ni vocació, sincerament. Jo vaig estudiar un Grau Mitjà de Formació Professional Administrativa. I després de fer les pràctiques, vaig començar a treballar en una empresa de cotxes a Ciutadella. Però el meu home sí que sempre havia sigut del camp, i s’havia criat dins aquest món, concretament a Son Domingo i a Binidaufar. Era una forma de vida que sempre li havia estirat molt. I per açò feia de missatge a Son Caravinya. Fins que un dia, un amic seu, que era l’amo de Son Arret, va decidir partir i canviar de granja. I així va sorgir l’oportunitat d’agafar-lo nosaltres. La idea inicial era que vingués ell tot sol a fer de pagès, i jo seguís fent feina al concessionari. Però clar, després de quedar-me embarassada, i tot el que vingué, era massa xou anar i venir cada dia, i vaig decidir provar-ho.
Així, el 2015 el meu home agafà Son Arret, i el 2018 vam decidir de constituir una empresa a mitges, entre els dos. Que va ser quan jo vaig deixar de treballar al concessionari. Canviant una mica les regles del joc. És a dir, fins al moment, havíem anat, i com és típic a Menorca, a mitges amb el senyor. Però a partir del 2018 li vam comprar la seva part de l’estim i li pagam un lloguer per al lloc. Així, tot el que feim i treim del camp, és nostre. Les a mitges per jo són medievals, i si havia de quedar-me al lloc, i treballar-lo, s’havia de fer bé.
I la veritat, no sé si vam fer bé o no, però fins al moment ha sigut una manera de fer créixer el negoci, sense retre comptes a ningú.
I després d’aquest moment, en què ja van per lliure, com sorgeix el projecte Sa Roqueta?
Perquè, i encara que no ho sabíem, tenim el lloc en una situació molt bona i estratègica, ja que està enmig de la carretera general, i, per tant, cada dia hi passen molts cotxes, sobretot a l’estiu. De fet, molta gent entrava per veure què era. Així, vam decidir explotar-ho. Vam posar una botiga, i un cartell que anunciés que estaven entrant al lloc Son Arret.
En aquest sentit, i amb el projecte ja engegat, vam decidir de posar-li un altre nom, que no fos el del lloc. Perquè al final, si li posam al nostre formatge el nom del lloc on estem, si demà partim a una altra finca a treballar, el nom quedarà, no ens el podrem emportar; i la feina que hi ha al darrere és la nostra, no la del lloc. Per açò vam decidir posar el nom de ‘Sa Roqueta’, així si el dia de demà ens anam, almenys el nom, la marca, el segell vindrà amb nosaltres.
Però què va passar? Que va arribar un moment que qui venia a comprar formatge a la botiga, no es conformava només amb açò. També volia veure el lloc i els animals. I em passava més hores fent-los un tour i explicant-los coses, que venent. A açò se li va sumar el fet que una amiga em demanà si el seu fill i la seva parella podien venir a veure com formatjàvem, que els feia molta il·lusió. Amb la tonteria els vaig deixar provar de formatjar i els va encantar.
I aquí començà a picar-me el nas amb una idea que anava agafant forma. Tant el tema de les visites com el tema de formatjar, semblava que a la gent els agradava i/o cridava molt l’atenció. I vaig decidir, concretament l’any 2019, que valia la pena intentar que el projecte avancés cap aquest camí. Sense saber si la piscina estava mig buida o mig plena, m’hi vaig llençar de cap. Tot i que el meu home i el missatge del lloc, pensaven que estava boja. Ho vaig voler provar. Vaig haver de mirar requisits sanitaris, adaptar el lloc perquè no tingués barreres arquitectòniques, llums d’emergència, vam haver de crear una activitat complementària al lloc… va ser una feinada, i molt costosa. Però mira, finalment, ha valgut la pena.
Què vol dir amb què ha valgut la pena? Com ha evolucionat aquest projecte?
Mira, vam començar que apuntàvem les visites a una llibreta, i vam acabar amb una pàgina web amb motor de reserves. Al principi venien només 6 persones al dia, com a molt, i ara ja en tenim 24 i hem de dividir-les en dos torns. Hem anat creixent a poc a poc, i fent-hi molta feina. Però sense aturar.
Actualment, i gràcies també al fet que oferim la personalització dels formatges, permetent que els clients puguin gravar el seu nom, o les paraules/frases que vulguin; enviam formatges a tota Europa. I ve gent d’arreu del món.
És molt agradable, veure com la gent s’alegra tant, pel simple fet d’assaborir en què consisteix la feina al camp, i poder-se’n emportar el resultat a casa. Açò fa que nosaltres fem les coses a gust. I en quedem satisfets de tot.
Com definiria aquest projecte, Sa Roqueta, idò?
Jo crec que és un projecte que ha evolucionat molt ràpid. Més del que ens esperàvem. I actualment la gent ens valora molt bé.
A més que vam aparèixer amb una experiència que no existia abans a Menorca, no es feia. Única. Supòs que, pel fet de ser novetat, hem pogut ascendir a molta velocitat.
Sa Roqueta ofereix una experiència immersiva, amb molta informació, de la vida al camp menorquí, del que suposa, del funcionament. Una oportunitat perquè la gent pugui saber què és fer formatge. Així, després, quan arribam a la casa del lloc, i els oferim un tast, on hi apareix aquest formatge, el gaudeixen molt més, i amb un enteniment diferent i únic. De fet, més d’un abans de partir, ens han dit: ‘avui hem après que el formatge no és car’. Perquè quan veuen tota la feinada que hi ha al darrere… és molt més fàcil de valorar tot.
Dit açò, quin diria que és el seu paper dins el lloc de Son Arret, i en el projecte Sa Roqueta?
Realment, el qualificatiu amb el qual estic donada d’alta és el de madona. Però som una madona bastant moderna. Perquè no contest amb la imatge de la figura tradicional. Que s’aixeca d’hora, s’encarrega de la casa, prepara el menjar, cuida dels animals… No. Jo m’aixec a les set del matí, per aclarir als fillets i portar-los a l’escola. Després vaig una hora al gimnàs. A partir d’aquí les meves tasques giren al voltant de l’organització de les experiències, el control de la comptabilitat, del programa, del veterinari, de les guies… en definitiva, m’encarreg de tota la burocràcia i màrqueting. La meva feina és més de gestió, que d’altra cosa.
Ara bé, quan he d’ajudar al meu home, també ho faig. Faig un poc el paper de comodí, on se’m necessita, som.
Però com ja he dit anteriorment, no és una professió que em vengui de família, i tampoc ho duc a la sang. La meva vertadera vocació és la d’empresària i emprenedora. I intent aplicar aquesta al nostre projecte conjunt.
I el paper de la dona al camp, com el definiria?
És un paper que ha evolucionat. Com dic. Ara fem de gestores, d’ajudants, de secretàries, de comodins. Al camp hi ha molta burocràcia, i l’amo sol no ho podria portar tot. Hi ha d’haver una dona a un lloc. L’amo no té temps de fer-ho tot. Li cal una mà d’ajuda, i si és de la seva parella, de la dona que també hi viu i habita, doncs millor. L’amo necessita a madona.
En el nostre cas, a més, hi ha una part més reservada, i una altra més emprenedora. Jo som aquesta segona. I el meu home, potser per haver viscut tota la vida al camp, i tenir les tradicions molt arrelades, és la primera. Ell és més prudent a l’hora de fer canvis, i jo som la que estira del carro perquè aquests es facin. Per evolucionar. Per poder aspirar a més. I per poder donar sempre el millor de nosaltres, sense aturar d’avançar, sense estancar-nos.
Qui és na Soraya Bosch, llavors? Doncs una madona moderna, una dona emprenedora i amb empenta, que no s’atura per res. Que davant les dificultats treu les forces necessàries, i que mai es vol estancar. Que necessita avançar i progressar. Una dona amb un interior molt profund, que després d’haver patit un càncer als 30 anys, es pren la vida amb una filosofia molt diferent, d’un ‘carpe diem’, potser, molt arrelat a la seva persona. “La vida són dos dies, i tot el que vols fer, ho has de fer. Passi el que passi”.
