Miriam Triay / Ciutadella – La glosa, declarada des del passat 23 de gener del 2023 com a Bé d’Interès Cultural (BIC), és una composició oral improvisada típica de Menorca, d’almenys sis versos (mots) heptasil·làbics de rima normalment consonant. Un art, el de glosar, que ha superat el pas del temps, gràcies a una sèrie de figures que l’han sabut salvaguardar; i que, tot i l’evolució que s’ha vist, ha pogut conservar la seva essència més primària.
Un acte, però, que ha semblat ser sempre per a homes. Per res en concret, realment, simplement pel que ha esdevingut en altres molts camps de la societat. Que la dona havia de quedar-se a casa amb els fills, i l’home podia gaudir de l’esbarjo. Perquè al final, no es requeria, ni es requereix encara ara, de res més que enginy, velocitat i capacitat d’improvisació amb les paraules orals. És a dir, que no calia que les figures al darrere, els glosadors, fossin cap lletrats. De fet, no ho eren. Ja que l’origen de la glosa es troba al camp.
És per la importància d’aquest art oral a l’illa, i perquè hi hagué figures femenines que quedaren a l’ombra, glosadores que no transcendiren, que hem volgut posar al focus lluminós de la coneixença.
LA GLOSA D’UNA DONA
Evidentment, la informació que hem pogut obtenir, en gran part, ha sigut per transmissió oral de familiars, o de persones que ja s’havien preocupat de recollir algunes dades. Per açò, i per la complicació de trobar més informació, en aquest nombre només parlarem d’unes poques. Però és necessari destacar, que en foren, segurament, moltes més.
En aquest sentit, volem fer una menció especial a la col·laboració dels germans Triay Vidal, fills del glosador Josep Triay Camps, i besnets de la glosadora Margarita Barber Pons (na Xampiona). Concretament, de Joan Triay Vidal qui ens ha ofert gran part dels documents, contactes, o informació oral de les glosadores.
Així, començant ja a parlar de la dona en la glosa… ja indicava Aina Tur, al Quadern de Folklore núm 98, titulat La glosa menorquina (anàlisi contemporània del glosat i dels glosadors), del 2013, que “podem entendre que el talent per glosar de les dones menorquines romangué constret per l’estructura social en què vivien”.
De fet, les glosadores que hi havia tampoc en podien fer molta gala. En paraules de Joan Triay: “El meu pare en va aprendre de l’àvia seva, na Xampiona. En aquella època hi havia dones glosadores, però ho feien a casa seva, no sortien davant d’un públic. Glosaven a casa i en mostraven”.
En aquest sentit, si la glosa era una cosa d’homes, per l’època en què ens trobam, és bastant de caixó que les dones que s’atrevien a fer-ho, fossin personatges valents i amb empenta. I potser una mica contràries a l’època que els tocà viure. Dones que, adorant un art, que segurament havien après d’escoltar-lo a casa o de veure’l pel carrer / camp, el volien també conrear.
Senya de l’època que mencionam, on la dona quedava relegada a una posició inferior i d’interior, a casa, és la coneguda glosa titulada, Manaments de ses fadrines, que ens ha pogut recitar na Joana Triay Vidal.
Uns mots que deixen clara la posició que havia de tenir la dona, com a casadora i ama de casa. Resumint el seu valor en el que eren capaces de fer per conquistar a un home. Sense res més enllà.
Manaments de ses fadrines
Senyor deu-me regles fines
acudits i bons pensaments
per explicar els deu manaments
que han de menester ses fadrines
si amb açò te hi entretens
molt jove ets i t’hi enclines
En es primer has de ser
molt llesta i purificada
en alguns punts remirada
si un dia vols casar-te
si no hauràs d’estar-ne
dins ca teua retirada
Has de ser en es segon
elegant en es parlar
tu mateixa has de mirar
qui t’escometen qui son
si no t’agrada colga’t dejorn
i no els vulguis escoltar
En es tercer per esser llesta
i per agradar a un fadrí
has de saber tallar i cosir
roba de blanca i d’honesta
i anat de festa en festa
totes les has de complir
En quart clavell hermós
has de tenir paciència
discorre amb bona ciència
davant es teus superiors
veuràs com et faran favors
davant sa teua presència
En es quint has de tocar
colca poc les castanyoles
i així aprendràs a ballar
si un dia et veus a les soles
i d’aquet modo has d’enganar
als fadrins fent cabrioles
En es sisè compraràs
pintetes i miralls fins
en faràs es ulls endins
si tens defecte el veuràs
d’aquest modo robaràs
s’amor a tots el fadrins
I en es setè compraràs
un pintor i rosaris d’or
si no et basta tot açò
cordoncillo d’or et posaràs
però si et cases amb jo
et promet cert que no en duràs
En es vuitè et compraràs
vestit i altre vestit
un de bo, s’altre polit
per quan a missa aniràs
i d’aquet modo deixaràs
el jovent esbadalit
En es novè has de guardar
jove s’honra i sa cortesia
tal volta et serveixi un dia
per poder-ne festejar
que tan sols Déu del cel sabrà
que t’ha de fer companyia
Açò son es deu manaments
que fadrineta has de guardar
si et cases i no t’avens
es teu consol serà el plorar
per açò el millor és guardar
s’amor aquí on el tens
Per açò mateix, en moments en què aquestes gloses eren pronunciades en veu alta, que dones com les que presentarem en aquestes pàgines fossin capaces de més, i de no amagar-ho públicament, és tot una fita. De fet, i com es mostrarà en la pàgina X, les seves gloses ja en són prova d’açò.
NA VIVONA
La primera de la que hem pogut trobar constància escrita, és de na Paula Vivó i Miret (1758-1852), coneguda com na Vivona. Gràcies a l’escrit fet per Joan López Casasnovas, titulat Poesia popular: els glosadors a Menorca, 2007. D’ella, molts recorden la glosa que va destinar a un glosador mallorquí, per poder defensar al seu pare, en Josep Vivó Parpal (1725-1791), conegut per tots com el mestre Vivó, un gran glosador. La transcripció del record d’aquell dia la que trobareu a la pàgina X, segons López Casasnovas va deixar escrit.
Glosador mallorquí:
Vós que en sou sa seva fia,
de Mestre Josep Vivó,
aquell qui té tremolor
i quan dorm sempre somia?
Resposta de na Vivona:
Si el pobre té tremolor,
ell no se l’ha eclasionat,
ni desitja tenir-lo:
és Déu es qui li ha enviat.
Mon pare és mestre Vivó,
homo molt anomenat:
moltes voltes s’ha provat
amb glosadors de Maó;
vós ho pensau fer millor…
massa us veig desmanyotat […].
I sí que en som sa seua fia
per defensar-lo si perd:
que en sap més ell quan dorm i somia
que vos quan estau despert.
En el seu document, López emprava aquesta glosa per exemplificar l’herència de l’art de glosar de pares a fills, o fins i tot, d’avis a nets. Normalment, com ja dèiem, era una transferència masculina, però moltes vegades també podia ser-ne una de femenina. En aquest cas, na Paula Vivó va ser capaç de defensar al seu pare, sense problema.
D’ella no sabem molt més, a part de la curiosa unió que la relaciona amb una de les altres glosadores que ens acompanyen en aquestes pàgines, na Xampiona. I és que na Paula Vivó es casà amb en Francesc Pons Villalonga, i anys més tard, concretament el 1843, nasqué n’Antoni Camps Serra, el seu rebeinet, qui es casà amb na Margarita Barber Pons, na Xampiona. És curiosa i divertida aquesta coincidència. Ja que, tot i no compartir sang, sí que compartiren voluntat, valor i art.
NA PONÇA
Na Catalina Pons Gomila (Ferreries; 1843-1908), de malnom, na Ponça, com bé ens ha explicat en Joan Janer Martí, besnet de la glosadora, “fou una dona apreciada per la seva facilitat per fer una glosa de tot el que veia i li venia bé dir-hi la seva”.
En aquest sentit, és de les poques dones de les quals es conserven gloses seves per escrit. Se’n recorda una, concretament, que va tenir gran impacte en la societat del seu moment. La seva també és una glosa que demostra la seva força femenina com a glosadora en un temps complicat, com passa amb na Vivona; però d’una forma diferent. En aquest cas, mostra un altre tipus de força: la que és capaç de conrear una mare. I és que, un dels seus fills, morí molt jove a causa d’una malaltia…
Oh Jesús teniu pietat
tothom tira, tothom pega,
tot el món plora i gemega
per falta de caritat.Un dia vaig demanar
al doctor Colorado;
en Jaume meu què farà
que en dona molt de cuidado,
i ell sense cap reparo
me va dir; es morirà.
NA XAMPIONA
Na Margarita Barber Pons (Es Migjorn Gran; 1849-1928), més coneguda com na Xampiona, com bé ens han explicat els seus besnets, els germans Triay Vidal: “era una dona dura, sense vergonya, que sempre anava amb la veritat per endavant, i molt valenta. Eren uns temps durs, que condicionaven una vida dura. Encara que, cal destacar, glosava des de casa, no públicament”. Com ja hem dit abans, i tot i el valor que les caracteritza per atrevir-se a glosar, alguna vegada fins i tot per a un públic petit i de veïnat, eren glosadores de portes cap endins.
Hi ha una glosa coneguda, que la família Triay Vidal actualment encara recorda. Després d’haver-ho deixat amb el seu enamorat, un dia anant pel carrer amb una amiga se’l trobà, i intercanviaren unes paraules…
L’exenamorat li digué:
Ni per un quern d’ametlles crues,
ni que me’n dassin un almud,
mai voldria haver perdut
lo que cercau voltros dues.
A sa meva enamorada
jo no li desig cap mal,
que caigués baix d’un penyal
de deu mil canes d’alçada.
Resposta de na Xampiona:
Si és per mi mal et rebentis,
per un altre, facis es tro,
i si és per una amiga meva,
que un punyal et toqui el cor.
Amb aquesta, podem veure, una vegada més, l’atreviment d’aquestes dones. Que no es quedaven callades. Que preferien mostrar el que sabien, i contestar d’una forma totalment enginyosa. Aprofitant les poques oportunitats que se’ls posaven al davant.
Dones que glosaven, sobretot, en àmbits privats, però que també eren capaces d’ensenyar i transmetre aquesta tradició menorquina. En el cas de na Xampiona, fou el seu net, el conegut Josep Triay Camps, qui heretà la passió per la glosa. I complint els papers de mestre i deixeble, passaren molts capvespres. És ell, de fet, qui transmeté alguna de les gloses de la seva àvia, als seus fills, qui avui dia, encara les recorden i transcriuen.
NA GUIDA D’ALAIOR
I, per acabar -perquè hem de posar-hi un punt-, trobam na Margarita Pons Mascaró (Alaior; 1889-1981), coneguda també com na Guida d’Alaior, o na Guida Rotja. Ella fou una altra de les figures femenines que destacaren dins el món de la glosa. D’una forma més subtil que els seus companys homes, però, en el seu cas, sí que pujà ja dalt escenaris i assistí a actes públics.
Com bé explica el periodista, i director de s’Auba d’Alaior, en Toni Seguí, “era una dona amb empenta i molt activa”. Característiques que ja hem vist en les anteriors. “La seva personalitat dinàmica i emprenedora, necessària per guanyar-se la vida i treure endavant la família, no va ser cap impediment perquè na Guida cultivés la lletra i la glosa, que ben segur va captar durant les nits d’hivern en què la gent del camp es reunia per passar vetllada”.
Casada amb un santlluïser, va canviar de municipi, per anar a viure a Sant Lluís. Així, durant anys va participar en vetllades de glosat que s’organitzaven tant a Sant Lluis, com a Alaior i Ciutadella. “En aquestes, habitualment l’acompanyava la seva filla, na Margarita Portella, que va heretar la seva vena glosadora”.
Me propòs a recitar
en presència de sa gent
i si un cas ho faig malament
em tindran que dispensar
i en gloses vui explicar
sa riquesa que jo tenc.
[…]
Faig sa darrera cançó
i serà per donar un avís
jo no tenc cap compromís
en donar-lis sa direcció
a es carrer de l’Unió
des poble de Sant Lluís
a una casa nombre sis
allà estic per servir-los.
Na Guida d’Alaior era una dona que va aconseguir introduir-se més; s’asseia al costat d’altres glosadors, i compartia amb ells alguns mots. Tanta era la seva constància i presència en aquests actes de carrer, que el 1979, quan na Guida tenia 89 anys, “els glosadors de Menorca li van retre un homenatge durant la IV Trobada Folklòrica Menorquina”. Sembla ser que na Guida d’Alaior va tenir l’oportunitat de viure uns temps més fàcils en el sentit del que suposava la glosa per les dones. Ja que no només participava en actes, sinó que també l’homenatjaven, pel seu important paper. Una dona que marcà un camí, que pogué començar a aixecar la veu femenina de la glosa. Tant la pròpia, com la de les que la precediren.
