Fòrum-Centre d’Estudis Locals d’Alaior – Emprant els camins públics ens hem adonat que algunes xarxes eren completades per camins privats sobre els quals existia una servitud de pas en favor dels propietaris de diferents llocs i de les moltes persones que hi treballaven o hi anaven, la qual cosa els convertia en d’ús generalitzat.
A més dels camins públics, n’hi ha d’altres que formen part de l’única manera per transitar entre paratges diferents de Menorca i que van més enllà de l’àmbit d’una propietat. En aquests, en no ser públics, no es podrà evitar segons quines restriccions, si no feim alguna cosa més.
Aquests camins estratègicament han servit per estructurar el pas entre aquestes zones de Menorca tot i que siguin privats, bé per servituds compartides, bé per tradició.
Avui la privatització dels llocs de Menorca, amb una concepció diferent, més de privilegi restringit que d’ajudar a viure de la terra, porta a tancar aquests camins complementaris, la qual cosa farà bastant inconnexa la xarxa de camins públics que estan catalogant els municipis.
Existeixen exemples de com l’administració ha actuat de manera equivalent i ha establit servituds obligades per la llei d’aigües, de protecció civil, forestal, de costes, suposam que les infraestructures elèctriques també deuen imposar-se per interès general a les propietats per on travessen les conduccions de cables.
Hi ha un estudi jurídic editat per la Diputació de Barcelona: Camins rurals, règim jurídic i intervenció municipal, que tracta d’aquests problemes. La conclusió de l’estudi avala una fórmula de protecció del pas per camins privats: incloure en un document urbanístic la necessitat del pas pel camí, com a mecanisme per establir una servitud, quan calgui. Ha de ser un pla sectorial de camins o pot ser el PTI. Creiem que és millor el PTI, ja que se suposa que és la mare de la resta de documents de planificació del territori.
Per tant, estaríem parlant d’establir sobre Menorca un condicionant general sobre els camins que puguin ser útils a la vivència dels valors mediambientals per part de la comunitat de ciutadans. Afectaria la inclusió d’aquests camins, els públics i els privats reconeguts actualment com estratègics per qualque organisme amb coneixements (una Taula pels Camins de Menorca). Organisme que més endavant en pogués incloure de nous (perquè ara estiguin perduts o siguin desconeguts). Un cop inclosos en aquesta estructura territorial, l’administració podria:
– no fer res perquè no faci falta,
– pactar una servitud voluntària amb el propietari
– o imposar una servitud obligatòria. En aquest darrer cas sempre tindria un cost econòmic, normalment el 50 % del preu d’expropiació.
No ens sembla res exagerat tenint en compte que estam parlant d’intervencions puntuals de trams i d’un preu de sòl rústic.
Hi ha carreteres que no són públiques i formen part de la xarxa de l’estructura del territori de l’illa, la qual cosa permet emprar-les i intervenir a l’administració. És açò el que proposam. En urbanisme quan l’administració preveu un ús públic d’una propietat privada ho qualifica com a equipament o infraestructura, hi posa condicions o servituds, i amb els anys ho pot adquirir, es tracta d’impedir quan és necessari «la restricció a l’ús públic possible».
Estructurar el territori de Menorca perquè pugui ser recorregut i gaudit per un mínim de camins públics completats amb les servituds de pas només imprescindibles és igual de valuós que els altres motius amb què s’aplica.
El regulador públic estructura el territori per a la mobilitat (carreteres), la producció econòmica… Llavors ho hauria de fer també per al contacte dels illencs amb la terra.
