Heu sentit mai l’expressió “començar fort”. Estic segur que sí. Així, crec que us he de dir que hi ha poques novel·les que comencin tan fort com la que avui us recomanaré. Doble cos, de Damià del Clot. Amb el resum de l’argument començareu a entendre aquesta estranya consideració inicial.
Una sessió de sexe grupal a Le Club, un luxós indret especialitzat a satisfer els desitjos sexuals dels assistents. Un angle mort. Un voyeur que no es limita a observar. Un crit i un cadàver. Ningú s’ha adonat del que ha passat… o potser sí.
És evident des del primer moment que la intriga tindrà un paper fonamental en la narració i, ves per on, la mateixa estructura de l’obra la multiplica. La raó és que són diversos els esguards que se’ns ofereixen, narrats talment fossin part d’un minuciós dietari. Per una part els interrogants que es desfermen en els participants en la trobada sexual, i per l’altra la recerca policial que fan els mossos d’esquadra. Però, si més no, potser les indagacions es barregen…
Tanmateix, ara he de fer un parèntesi. Si a qualcú dels que llegeixen aquestes ressenyes li ha sobtat que la novel•la porti el mateix títol que la pel·lícula, ja clàssica, de Brian de Palma, he de dir-li que no és casualitat. És homenatge i reconeixement de la font d’inspiració. No debades diverses cites d’aquest director de culte, i esments a la seva obra, farceixen el llibre. Bon motiu per tornar a veure els seus films.
Però, més enllà d’aquest i d’altres referents cinematogràfics, el que resulta sorprenent és el perfecte ordit de la novel·la. Res sembla ser el que és, el doble joc de miralls multiplica les incerteses, els dubtes s’amunteguen, cada vegada s’embolica més la troca… I, així i tot, Damià del Clot aconsegueix quelcom força difícil en una novel·la en què, malgrat que està escrita en tercera persona, hi ha multiplicitat de veus. Cada personatge està perfectament traçat des de la seva pròpia història. Ens parlen a partir de les seves vivències o, almenys, les que creiem seves. No hi ha lloc per a la confusió, no ens perdem en el laberint malgrat que el relat és el laberint. La complexitat incrementa la tensió, en cap cas la difumina.
Si més no, no podríem parlar de gènere negre, i Doble cos sense cap mena de dubte és una novel·la negra, si la narració no destil·lés una certa crítica social. I efectivament la hi trobem. Us n’adonareu en llegir-la.
“Els esquals no truquen a la porta. Entren sense preguntar i ho devoren tot”.
Si més no, el que m’ha resultat més innovador, o trencador si ho preferiu, és la immersió en l’univers del plaer extrem, amb totes les seves derivades, a què ens aboca. Sense cap mena d’hipòcrita judici moral, però tampoc defugint l’existència de la foscor que s’hi pot amagar. Ni disquisicions jesuítiques ni discursos relativistes. Molt d’agrair.
Però tornem al relat. Naturalment, no us desvelaré el desenllaç, però si puc llançar tres adjectius que el retraten: inesperat, coherent, impactant. Amb això us haureu de conformar.
I ara un apunt final. Crec que he deixat palès que l’autor té força coneixements cinematogràfics, i no tan sols del director de qui ha manllevat el títol de la novel·la, sinó també de molts altres cineastes, com ara Antonioni, Cronenberg o els autors del giallo. A més de les mencions directes, ho podem observar en l’íntima buidor, enmig d’una vida aparentment excitant, que es van ensenyorint dels protagonistes, les obsessions intel·lectualment elaborades o en l’atmosfera eròtica sexplotation que embolcalla el cada vegada més gran suspens.
Potser escau llavors acabar la ressenya amb una cita de Dario Argento que no cal traduir i que, per a mi, defineix aquesta excel·lent novel·la que, us ho assegur, no us podeu perdre.
“La vita nel profondo è conpletamente diversa da quella di superficie e presenta aspetti misteriosi e terroritzzanti.”
