Els missioners de les ordes franciscana, de dominics i d’agustins, establertes a les noves terres hispanoamericanes, aprofitaren els coneixements i les tècniques pictòriques de les comunitats indígenes prehispàniques i l’ús dels materials que utilitzaven aquells pintors, per mostrar la nova religió als indígenes, els quals tenien l’obligació de conservar les pintures que decoraven els recintes cerimonials.
Per aquest motiu, en la pintura mural de les noves construccions de l’època colonial, s’utilitzaven els materials locals. D’aquest fet es té notícia a través de les Cartas de Relación, escrites pel descobridor i conquistador Hernan Cortés, que comenten que “en los trianguis y mercados se vendían pigmentos molidos, tintes y colorantes en una extensa gama de colores”.
Les ordes evangelitzadores franciscana, dominica i agustina construïren, a la Nova Espanya (Mèxic), uns 250 convents al segle XVI, sobre els solars dels antics llocs sagrats dels indígenes, que disposaven d’extensos horts de conreu, i tenien la funció mixta de fortalesa i posada. Els claustres es decoraven amb els programes iconogràfics de l’espiritualitat pròpia de cada orde.
La pintura mural del segle XVI als monestirs mexicans reuneix el conjunt de pintures al fresc més ric del món hispànic. La majoria són pintures en negre, ocres i blanc, amb efectes d’ombres a la manera de grisalles. El propòsit de la decoració en l’art mural conventual era el mateix que a Europa: instruir i educar el públic. Per aquest motiu tenen dues variants: unes narratives o són estampes devocionals de la imaginaria cristiana europea però que, a una millor comprensió del poble indígena, admetien elements iconogràfics natius.
Les grisalles del Convent Agustí de Ciutadella
Les pintures del corredor de la primera planta són monocromes i segueixen sempre unes tonalitats entre gris i negre, tècnica coneguda amb el nom de grisalla. Contenen figures de sants i beats, relacionats amb l’orde agustina, identificables pels seus atributs o amb el rètol que identifica el personatge que representa.
El Diccionari de la Real Academia Española defineix la grisalla com “pintura realizada en diferentes tonos de gris, blanco y negro, que imita los relieves escultóricos o recrea espacios arquitectónicos” (Mayen R. Materiales y técnica del Arte, 1993) i la defineix com “técnica de la pintura monocroma en dos o tres tonos de gris, como la imitación de bajorrelieves”.
Entre els materials utilitzats s’esmenta el “fum d’estampa per aigua cuita, fum de estampa i tres lliures de pega”. El fum d’estampa correspon al pigment conegut com a negre de fum o negre vegetal. Està compost per carboni amorf pur. Es tracta del sutge, obtingut de la combustió d’olis, resines i altres materials orgànics, com la fusta resinosa de pi.
Els autors clàssics en descriuen l’obtenció i apareix en la Literatura amb diferents noms. VITRUBI, en la seva obra, li dedica un dels primers capítols, ja que “es extraordinariamente práctico y necesario en las obres, con el fin de que se sepa el proceso de su preparación, siguiendo los pasos exactos de los artesanos” L’autor CENNINI el coneix amb el nom de “negro de bombilla” i en descriu la preparació a partir d’olis de llavors de lli.
Segons PALOMINO, el negre de fum pot anomenar-se també humo de pez, ja que s’obté per la combustió de la pega, la resina i altres material orgànics.
La utilització dels pigments en la preparació del color negre i la gradació del gris segueix la tècnica característica de les grisalles. El color blanc correspon a la calç, el color negre s’obté mesclant la calç amb el fum d’estampa, i el grisos s’obtenen rebaixant el color negre amb diferents quantitats de guix.
La tècnica pictòrica emprada, tant al claustre com a defora, rep el nom de pintura a la calç. És una tècnica “al seco” en la qual els pigments mesclats amb aigua de calç s’apliquen sobre la capa de preparació ja existent.
(Catalina GENESTAR JULIÀ: Caracterització de la grisalla i la policromia com a tècnica de la pintura mural. A. Les pintures murals del claustre franciscà de Sant Bonaventura de Llucmajor, Mallorca de M. GAMBÚS I M. FORTESA. Editat per UIB 2019).
