Sempre m’han fascinat les persones que estan dotades de més d’un talent. És el cas de Gumersind Gomila. Va néixer a Maó l’any 1905 i es va convertir en el millor poeta menorquí de tots els temps. A més de ser un escriptor finíssim de gran profunditat poètica capaç de partir d’allò més local –els forats dels enfronts: “A la ciutat alegre de Maó, / la meva ciutat blanca, / veuràs a cada casa…”- era capaç d’enlairar-se com un ocell vivíssim fins a les estructures universals com ara la poètica més moderna de la convulsa era que li va tocar viure. A aquestes qualitats poètiques cal afegir-hi les dots com a pintor. De fet, segon la sintètica biografia obra d’Ismael Pelegrí que apareix al Plec de Lectura que li va dedicar el Consell Insular de Menorca, va desenvolupar una primerenca vocació pictòrica i l’any 1924 va fer la primera exposició a l’Ateneu Científic Literari i Artístic de Maó acompanyant la germana Antònia. En Pau Faner, un gran pintor també, va escriure una vegada que l’illa és bona per la creació però que és dolenta per mostrar allò creat. Gumersind Gomila va trencar aquesta dicotomia. A la dècada dels vint del segle on els vells hem nascut es va morir son pare i la família es va traslladar a Perpinyà. Per què van triar la ciutat francesa? A la capital del Rosselló i de la Catalunya Nord hi vivien parents que s’hi havien establert. Allà va publicar quatre llibres de poesia: La sorra calenta (1943 i 1967), Llucifer (1966), El vent fútil (1967) i Els ocells morts (1969), la seva obra mestra. Els seus temes estan extrets amb maça i escarpra del marès de Menorca i són traslladats a un llenguatge contemporani que vola amb llibertat amb el vent i les aus. En Gumersind Gomila es produeix l’epifania dels grans artistes. Al seu talent literari indiscutible, i que tenen molts poetes, hi afegeix la recerca rebel de la llibertat i el compromís (sense aquesta darrera circumstància, la poesia és tipografia). Amb aquesta metamorfosi els ocells morts de la memòria ressusciten i es converteixen en animals de foc que sobrevolen la nostra ànima i ens donen consol: “Llança una rosa a la nit / si vols que floreixi l’alba! / Llança un clavell al matí, / si vols que plori la tarda! / Llança el cor al campanar / perquè digui a la campana: / -Jo soc un ocell de foc / que no cap damunt cap branca!”. Menorca no estima els seus escriptors. Encara estima menys els escriptors rebels. Millor dit, les institucions menorquines no estimen els seus escriptors. Encara estimen menys els escriptors rebels. En canvi, França sí. Ho explica molt bé Olivier Todd a la biografia Albert Camus. Una vida. I la prova d’aquest amor, segons l’antic redactor de France Observateur, és el retorn en forma de premis Nobel de Literatura que els escriptors francesos han rebut. Gumersind Gomila té un carrer amb el seu nom a França. Era amic de Salvador Dalí que el va convidar a la casa de Port Lligat. Gumersind Gomila, que va morir a Barcelona l’any 1970, és un personatge ric i complex amb molts d’aspectes encara per descobrir. Va col·laborar en premsa i va escriure una novel·la que es manté inèdita: Els divins extravagants. A la Revista de Menorca, Gumersind Gomila va deixar dit: “Segons el meu parer, parlar o escriure en pla no vol dir parlar o escriure de manera planera; vol dir parlar o escriure bé, en bona llengua del país.”
POETA. El qui fa poesies, qui està dotat per a fer poesies; del llatí.
