Quan el temps quaresmal arriba al seu final, que ens ressoni fort a l’oïda: PREPARA’T! I per a què ens hem de preparar? Record el pessic d’humor de Joan Aragonès: “Què és més útil, el sol o la lluna? -Sense dubtar, la lluna. -Per què? Perquè el sol il·lumina durant el dia quan hi ha prou llum, i la lluna durant la nit, quan tot és fosc”. Per a què ens hem de preparar? Ens hem de preparar a ser lluna, a posar alegria allà on hi ha la fosca de la tristesa i de l’angoixa; a valorar el sentit de Déu allà on ha desaparegut. Ens hem de preparar perquè necessitam enterrar el poder i l’orgull que generen conflictes, patiments i guerres.
Jesús resistint, cor obert,
l’embat terrible de la mort,
recupera les víctimes
de les mans dels qui crucifiquen,
violen, trepitgen i maltracten.
Als qui forcen i potinegen,
el que els hi és perillós
no és l’amenaça de la mort
sinó la resurrecció.
Un Déu mort, a ningú molesta.
Qui inquieta és el Déu viu.
Avui em deman: “Què passaria si tot l’any fos Dissabte Sant? Què passaria si visquéssim el silenci absolut de Déu?”. Què passa pel cap dels poderosos quan vivint la seva absència desapareix la nostra fraternitat? “Si Déu no existís seria necessari inventar-lo”, va dir François Marie Arouet, més conegut com Voltaire, que va viure durant el segle “de les llums”, qualificat així pel predomini que van prendre la ciència i la raó sobre els assumptes de nivell espiritual.
Un jove em va demanar: -Per què hi ha una creu a totes les esglésies? I li vaig respondre: -Perquè Déu no defuig el patiment de tants sinó que l’assumeix i ens convida a ser-ne solidaris. I, a més, perquè Déu ocupa el lloc que tants refusam, el del servei incondicional a favor d’una esperança que desitja veure’s arrelada profundament als nostres cors. Així, què ens inspira la creu cristiana? Què ens manifesta? A què ens convida i acompanya? Ens convida i acompanya a anunciar el Déu de la Vida!
Creim en un Déu crucificat
i ressuscitat per un amor
que el desempresona del sepulcre.
Anunciem el Déu de la vida,
l’artífex de la creació,
del sol i de l’estel que ens il·luminen
alegrant-nos el pas del camí!
Anunciem, sense por, la Vida!
Que la nostra cara, els nostres ulls,
el nostre testimoni i paraula,
contagiats per Déu, ressuscitin.
Algú, sortint de la parròquia, em manifestava: “M’agrada entrar i passar una estona a l’església. M’hi trob a gust assaborint tanta pau i silenci”. Què té la pau que la viu qui cerca silenci, i què té el silenci que el refusa qui no viu en pau? Miles Davis, trompetista nord-americà (1926-1991), sospesant el valor del silenci, afirmà: “El silenci és el crit més fort, el més fort de tots”. Serà per açò, potser, que no cerca fer-se amb el silenci qui essent amic de tensions i falsedats va sembrant patiments, creant creus i declarant guerres?
Iniciada la primavera, de nou ens neixen ganes de fruir del camp, de les platges, de trobades entre amics… No perdem mai l’esperança. Sempre ens arriba el bon temps després de circumstàncies inestables.
