Els llenços de les muralles renaixentistes, construïts a finals del segle XVI i principi del XVII sobre els antics murs medievals, a principi del segle XIX, presentaven un estat lamentable de deteriorament, unes vegades per motius ideològics, altres per causes econòmiques.
El seu estat ruïnós es devia a que el recinte defensiu era ja obsolet, ineficaç davant una moderna artilleria que les feia inoperants. A més, el vell cinturó murat s’havia convertit en un obstacle pel desenvolupament urbà de la població, que veia en elles un element opressor, símbol d’un temps passat, que era millor oblidar, i l’ombra que projectaven sobre les barriades tancava els carrers i no permetia l’entrada d’aire fresc, sinònim de llibertat. Si a totes aquestes circumstàncies hi afegim que els primers consistoris del segle XIX patiren una manca total de recursos financers per fer front a les primeres necessitats, ens explicarem el perquè el deteriorament de les muralles era un fet irreversible, malgrat que algú procurés invertir part de l’erari municipal en la seva reparació. Les dades que tenim a l’abast són bastant il·lustratives:
- El desembre de 1837 un parament de la muralla de les immediacions de l’oratori de Sant Onofre i uns altres del Pla de Sant Joan s’havien enderrocat. En el mes de novembre de 1838, la muralla que donava a ponent també s’havia enrunat i les portes d’En Sales presentaven un estat deplorable.
Si a tot això hi sumem que una R. O. de dia 22 de gener de 1859 declarava a Ciutadella suprimida com a plaça d’armes, era evident que les torres i les muralles ja no tenien un objectiu militar, i per tant els reductes defensius podien ser objecte de demolició.
La reacció que motivà tal decisió governativa en el Consistori va ser de consternació. L’alcalde i els regidors sabien que allò suposava la pèrdua de la guarnició militar acantonada a Ciutadella i la dependència militar de Maó. Per aquesta raó, l’alcalde President i tot el Consistori acordà (sessió 16 – V – 1859 ) sol·licitar a S. M. la Reina la derogació de la Reial Ordenança, una petició que no va tenir efecte i que va suposar l’abandonament del Palau del Governador Militar com a residència d’un possible sud-governador.
Sense ser molt conscients de la repercussió que tenia la referida Ordenança, en el mes d’abril de 1864 es repararen les muralles del carrer de Santa Rosalia i de Sa Muradeta. Però unes eren les intencions assumides pel Consistori i les altres les necessitats de la població. En l’any 1866 s’obrí una porta (més bé un forat) en la muralla, enfront del carrer de la Puríssima per donar pas al camí del Degollador, que anava en direcció a la platja de Santandria.
La supressió del governador militar de Ciutadella també va ser contestada per l’alcalde Sr. Martorell, el qual demanà a Sa Majestat el seu restabliment, o en tot cas, que es creés una Comandància militar a Ciutadella, petició que tampoc fou atesa.
Les antigues muralles de Ciutadella tenien les hores comptades. Durant el període Revolucionari (1868 – 1874) del vell recinte defensiu es feren quatre lots, per poder subhastar-los i procedir al seu enderroc. En el mes de gener de 1868 es posaren a la venda pública dos lots. El primer, el de Sa Muradeta, que comprenia els murs que anaven de la Costa de la Mar fins el Baluard de Sa Font, i el segon de Sa Muradeta (Costa de la Mar) fins el quarter d’Artilleria, ubicat a la Plaça del Born (solar que actualment ocupen el Teatre i el Cercle Artístic).
Però una cosa era l’enderroc de les muralles i l’altre era fer-se amb el solar que ocupaven els murs i els valls, uns espais que la ciutat volia apropiar-se, però que de fet eren de l’Estat. Per aquest motiu l’alcaldia del Sr, Joan Tremol sol·licità (sessió 23 – XII – 1872) al rei la cessió gratuïta de les muralles de la ciutat, amb els valls annexes, obligant-se a procedir a l’enderroc en un espai de temps prefixat.
Però la situació política no era favorable per atendre amb rapidesa les demandes fetes. Mentre, les muralles seguien el seu procés de deteriorament. En el mes d’octubre de 1869 s’havia obert un gran forat en el llenç pròxim del Portal d’Artruix. I en el mes d’agost de 1873 s’acordà l’enderroc d’un parament de 10 metres de muralla, existent al final dels carrers Alcàntara i Puríssima, pel perill que comportava el seu possible enderroc degut a la manca d’atenció i reparació dels murs.
Durant el Període Revolucionari, D. Gaspar J. Saura ja havia format part d’una Comissió, nombrada (13 – IX – 1869) per redactar un estudi de la manera de com procedir per demanar al Govern la demolició de les muralles, però a la vegada de com finançar el terreny que ocupaven.
Amb la pujada de D. Gabriel J. Saura a l’alcaldia (1874 – 1883) es donà solució a la major part dels problemes que afectaven a les muralles que circumdaven Ciutadella.
En la sessió de 14 – XII – 1875 el Consistori sol·licità a la Diputació Provincial els terrenys que ocupaven les muralles i els valls, a fi de que fossin declarats d’utilitat pública, per ser convertits en carrers. Però segurament la Diputació Provincial no tenia competències sobre la qüestió, de manera que en el mes d’abril de 1876 es va fer la mateixa petició al Ministeri d’Hisenda, demanant la seva cessió, amb el compromís de pagar un preu just.
Com ja s’ha dit, el recinte defensiu de Ciutadella es va dividir en quatre lots. I en vista d’això, la població accelerava el procés de deteriorament dels murs, practicant obertures amb les quals poder accedir a fora de la població sense necessitat de passar pels portals.
Amb la intenció d’aturar aquell ràpid deteriorament, la Direcció General d’Obres Públiques demanà al Consistori (11 – VIII – 1879) la paralització de les obres d’enderroc fins que no s’hagués tramitat i aprovat l’expedient de l’Eixample de Ciutadella, segons les ordenances inscrites en la “Ley de Ensanche”. Per tant era necessari presentar un plànol general de l’eixample de la població. Amb l’estudi i redacció d’aquell es va comprovar el gran cost que suposava per la ciutat el total enderroc i l’apropiació dels solars que resultaven amb l’eliminació de les muralles i del reble dels valls.
A fi de complaure l’ordenança de la Direcció General d’Obres Públiques, el 13 de setembre de 1880 es sol·licità la presència de l’arquitecte Provincial per a la confecció dels plànols i l’alineació dels carrers Negrete, Conquistador, Plaça Alfons III, carrer Norte i Explanada.
