Hi ha una Menorca que no sap llatí. Aquesta Menorca que no sap llatí integra la immensa majoria de la població menorquina amb tots els defectes i amb totes les virtuts. De manera paral·lela transita per l’illa una Menorca que sap llatí. A diferència de la primera, aquesta Menorca és elitista i respon a un model poblacional antic, classista i culte que -és el seu gran taló d’Aquil·les-, està connectada amb el nacionalcatolicisme ja sigui per filia o per aversió. Aquest segment poblacional es mou entre dues dinàmiques contraposades; per un cantó continua ostentant un poder elevat i, per l’altre, no té un relleu generacional. Dit d’una altra manera, els integrants són persones madures o ancianes i desapareixeran quan fineixi el seu temps de trànsit sobre la Terra. A aquest coneixement mil·lenari, que va sincopar durant el franquisme i que es va pervertir i podrir pel simple contacte entre iguals -el mateix efecte que produeix en la fruita el fong de la podridura-, s’hi ha d’afegir una desconnexió lògica amb la realitat i amb les pulsions latents de la societat contemporània -d’altres valors, d’altres prestigis, d’altres interessos- de la qual s’han allunyat sense ni adonar-se’n per culpa de la seva reclusió voluntària dins una torre d’ivori. Viuen enclaustrats o recorrent camins coneguts com si encara es fessin les misses en llatí i com si sense el llatí no es pogués viure. I, al tercer mil·lenni de l’era cristiana, tal vegada -no ho sé del tot del cert, el temps ho confirmarà o no- és encara més important saber anglès, àrab o fins i tot llengües orientals com ara xinès o japonès. Coneixen els clàssics llatins, inclús els clàssics grecs, encara que no saben què dimonis és el manga ni tampoc el blues o el rock anglosaxó o l’art contemporani els practicants del qual anomenen diletants (“Qui es dedica a un art o ciència sense una preparació seriosa i sense ser-ne professional”), una paraula presa, no directament del llatí, sinó de l’italià. Si aquestes persones, que el professor de la Universitat de Barcelona Joan M. Minguet i Batllori va batejar en general com a preconciliars, per haver-se format abans del Concili Vaticà II (1962-1965) que havia de renovar l’església catòlica, haguessin projectat Menorca a un progrés continuat o, per encara ser més benvolents, haguessin mantingut el mateix nivell de vida que havien heretat dels seus avantpassats, haguessin mantingut el mateix nivell de conservació de l’illa o haguessin estirat el fil de la cultura contemporània i protegit la llengua de Menorca em trauria la gorra que llueixen els Peaky Blinders i els hi besaria i rentaria els peus com va fer Jesucrist amb els apòstols. Menorca està devastada en tots els sentits -econòmic, social, lingüístic, estacional, demogràfic- i, sobretot, pel que fa a l’habitatge i el poder per culpa de la Menorca que sap llatí. És necessari un canvi generacional però els preconciliars, a pesar de la destrossa que han fet i que deixaran, no volen amollar l’os del poder com vells cans experimentats que són. En aquest sentit però som optimista. Els preconciliars van obligar a la meva generació a emigrar perquè tenien tots els llocs de poder agafats, però la generació posidònica no s’ha resignat a l’exili cultural i, després de formar-se a l’exterior, ha tornat a l’illa i va exigint la seva part que obtindran al cent per cent quan els preconciliars, els menorquins que saben llatí, siguin substituïts demogràficament pels menorquins que no saben llatí i Menorca entengui que no ha de mirar el passat romà sinó que s’ha de centrar en el bé comú de tots els menorquins.
