Com que m’havien convidat a fer una xerrada a la Universitat de Barcelona en Jan ha agafat tots els meus llibres publicats, amb les reedicions corresponents -s’ha deixat, és clar, les reimpressions-, les traduccions i bona part de les antologies de les quals he estat víctima i els ha estès tots damunt el mosaic modernista de ca nostra i els ha fotografiat.
Mentre em presentava als alumnes la professora encarregada d’organitzar la xerrada ha projectat la imatge i, tot seguit, un vídeo d’un grup de rock progressiu andalús que jo havia seleccionat anomenat Triana. La cançó és de 1975 i la filmació és en blanc i negre. Es titula Luminosa mañana, dura quatre minuts i té unes estrofes que tenia intenció de fer arribar als estudiants universitaris: “Luminosa mañana / prendida de sufrimiento / hoy he visto la luz / que todos llevamos dentro”. És el primer que vaig aprendre quan vaig tenir com a professor de l’assignatura Introducció a la Lingüística, l’admirat Sebastià Serrano. Un estudiant de vint anys, any amunt, any avall, és un potencial per descobrir què es materialitzarà o es quedarà pel camí. Però hi és. La llum pregonada per Triana, vull dir. La força imparable que esdevé una mena de Big Bang emocional, artístic i professional si s’aconsegueix connectar aquesta llum interior amb les pròpies aptituds o talents –“Tots som artistes”, va afirmar Joseph Beuys- i amb allò que ens motiva realment. Per tal que es produeixi aquesta força de la natura han de coincidir aquests tres elements -la llum interior la tenim tots- en una mateixa alineació. Si s’esdevé així no hi ha límits encara que també hi intervenen la capacitat de treball i la sort. He fet aquesta classe unes quantes vegades en diverses universitats d’aquí i de l’estranger i sempre hi faig variacions que em va aportant el dia a dia. Aquesta vegada hi vaig voler introduir, a més de Triana que se m’havia refrescat després de veure com Alejandro Sanz els retornava al present fent una versió d’una de les seves cançons a la gala d’entrega dels premis Goya del cinema, l’aigua, el peix, nedar. Va ser Michel Foucault -després la mateixa idea va ser versionada per David Foster Wallace en el seu famós discurs a la Universitat d’Ohio- qui va apuntar que “el peix mai descobreix que viu a l’aigua. De fet, com que viu immers en ella, la seva vida transcorre sense advertir la seva existència”. És molt interessant també la reflexió que va fer del mateix tema el gran escriptor castellà Miguel Delibes -on han anat a parar els escriptors que escriuen en castellà si els comparam amb els gegants que els van precedir?- que va deixar escrit el següent diàleg: “-Dime, ¿por qué si uno sabe nadar flota sin moverse y cuando no sabe se hunde? -El miedo pesa, hijo.” Quantes persones amb talent s’han enfonsat perquè van sentir la por? Així que a la pròxima classe hi afegiré el coratge com el quart element imprescindible a l’hora de triomfar o, per dir-ho a la manera de Triana que, m’he oblidat de dir, la cançó seleccionada comença amb el vers: “Ayer tuve un sueño, alto como el cielo”, a l’hora d’acomplir els somnis, siguin quins siguin, que t’hagis marcat.
AIGUA (amb les varietats dialectals aigo, aiga, àuia). Castellà agua. Líquid format per dos volums d’hidrogen i un volum d’oxigen. Segons la seva procedència, l’aigua s’anomena aigua de pluja o del cel si és caiguda dels núvols, i aigua de vena si es treta de corrents subterranis. També és diu que, en aquest mes que acabam d’encetar, cada gota val per mil.
