Aquesta setmana em permetreu que comenci la ressenya des de la perifèria de la narració. Prest n’entendreu el motiu.
El desembre del 2005, tres joves, un d’ells menor d’edat, assassinaren una indigent que dormia en un caixer automàtic d’un barri de la part alta de Barcelona. La colpejaren i després li calaren foc.
El 1962, Anthony Burgess publicà La taronja mecànica, una novel·la de la qual Stanley Kubrick en feu, el 1971, l’adaptació cinematogràfica. La vaig veure el 1976 i em va impactar força, fins aquell moment no havia vist res semblant. Posteriorment, vaig llegir el llibre i em va sorprendre i captivar el llenguatge.
Així, aquests dos fets són la gènesi d’Hiperràbia, de Ferran Grau, la novel•la que us vull recomanar.
Fixem-nos ara en el resum argumental. El Ludo, l’Uri i el Xapa són tres adolescents, de família benestant, que surten de nit a veure què els ofereix la ciutat. Per a ells Barcelona és un terreny de diversió. Cada vegada les seves accions són més inconscients, però també més violentes, fins a arribar al crim.
És evident, llavors, que Hiperràbia és una mena d’homenatge a La taronja mecànica, però amb una diferència substancial. Si la narració de Burgess era una distopia, la de Ferran Grau parteix d’una realitat ben actual. No anticipa el futur, retrata el present. I tampoc us penseu que n’és una simple recreació, ans al contrari té entitat pròpia i una força aclaparadora.
I també, en Hiperràbia, cal parlar del llenguatge. És impressionant com l’autor utilitza l’argot xeno en què es comuniquen els personatges i amb el qual se’ns narra el relat.
“En resum, el moc segurata vingué a espurnir que els pantalons de camuflatge, les samarres de licra ben entretides als pectorals, les bombades, negres com la noapta…”
“Havíem inguitit de valent el nostre predilecte refresc, la verda, en dèiem, que era una baveca millor que el rahat o el nolhoc o el craco…”
Per altra part, i ja entram en el contingut, potser el tret de la novel·la que més m’ha colpit és la barreja d’ingenuïtat, brutalitat, inconsciència i acarnissament de la que fan gala en Ludo i els seus manelics. A partir d’aquí, sense que Grau ho expliciti, és inevitable llançar un esguard crític a la societat que pareix i engreixa persones farcides de forats negres.
En aquest mateix sentit, hi podem trobar una dada força reveladora, en un moment donat -no desvelaré quan ni on per no descobrir la història més del compte- el protagonista llegeix Crim i càstig i així és gairebé inevitable pensar en Raskólnikov i el contrast és atuïdor. No trobam enlloc el dilema moral ni el raonament intel·lectual característics de Dostoievski. Més aviat topam amb la irracionalitat, la irreflexió, el pur instint…
Tanmateix, no puc cloure la ressenya sense fer esment del títol de la novel·la. De fet, en el meu més que humil parer, descriu el pas de la distopia a la realitat, en una sola paraula ens dibuixa l’ànima i l’ànim dels personatges. De fet, podem fer ús de les seves mateixes paraules:
“… en aquell temps que professàvem la sublim hiperràbia.”
En definitiva, una novel·la diferent, trencadora, amb un rerefons molt amarg, sense contemplacions ni endolciments. Una anàlisi dura i cruel que es mou entre la ironia i l’agror. He gaudit llegint-la, he reflexionat llegint-la. No hi ha millor recomanació.
