Passat l’any revolucionari de 1868, durant el mandat del batlle Manuel Salord Gelabert (1869 – 1872), la Municipalitat començà una iniciativa que seria de gran transcendència per a Ciutadella: la urbanització de la Plaça del Born. Però per a dur a terme aquell ambiciós projecte era necessari l’adquisició dels terrenys que ocupaven gran part del seu espai, com eren l’hort del Palau del Governador i procedir a l’enderroc de les muralles que, des del palau del Governador arribaven a la Porta d’En Sales, porta que permetia el pas del Born al camí de Sant Nicolau.
La inoperància de les muralles i la manca dels diners necessaris per reparar-les, havien provocat el deterior de les seves estructures. La paret interior de la muralla, que s’estenia per l’esplanada i tancava la seva vesant occidental, presentava un estat deplorable degut al seu abandonament, així com també l’hort de l’alcàsser, la paret del qual estrenyia el pas que envoltava el passeig de la piràmide, de manera que el seu conjunt desmereixia l’aspecte de la Plaça.
Fou en el mes de setembre de 1869 quan una comissió municipal va estudiar la legislació adient i necessària per sol·licitar del Govern l’enderroc de la muralla i tot quan es referís a l’adquisició de l’espai resultant del seu emplaçament.
En el centre de la plaça ja s’hi havia construït l’obelisc que commemora la gesta de 1558, túmul dissenyat i dirigit pel polifacètic farmacèutic Rafel OLEO i QUADRADO, i finançat per nombrosos ciutadellencs.
Les diligències practicades pels component de la comissió va permetre a l’Ajuntament demanar al Ministeri de la Guerra (març 1870) l’enderroc de la muralla, i al Congrés de Diputats (desembre de 1870) la cessió de l’hort del palau del Governador Militar, amb la finalitat de procedir a l’eixampla de la Plaça. Tota vegada obtinguts el permisos sol·licitats, el 20 de febrer de 1871 s’iniciava l’esbucada de la Porta d’En Sales i el llenç de muralla que la unia amb l’antic alcàsser.
Davant la Porta d’En Sales hi havia un pont llevadís, accionat per dues grans rodes i unes gruixudes cadenes de ferro. Pareix ser que la porta era luxosa i estava bastant treballada; a sobre, al seu frontispici, hi figuraven tres escuts d’armes coronats, esculpits a la mateixa pedra, però que havien sofert les ires revolucionàries de 1868, i havien estat destruïts durant la Revolució.
Pocs mesos després d’aquelles cessions, la Direcció General de Propietats i Drets de l’Estat manava al Consistori que elaborés un expedient per què el Departament del Ministeri de Foment acceptés l’ampliació de la via pública que s’havia originat amb l’eliminació de l’hort del palau del governador, del qual s’havia demanat la cessió de forma gratuïta.
Però una vegada eliminada la Porta d’En Sales restava l’altre tros de murada que, des d’aquella, circulava fins el bastió dels Frares que, degut a la desfeta, amenaçava les poques cases que s’havien construït a l’interior de l’antic solar de l’hort de Sant Francesc. Per aconseguir la seva eliminació i a manera de pressió, l’Ajuntament va denunciar, davant l’Administració de Propietats i Drets de l’Estat, el seu estat ruïnós i el perill que suposava per a les cases ja construïdes l’existència d’aquell vetust mur. I un dels arguments més efectius per aconseguir eliminar aquells murs fou assenyalar que el seu estat era tan perillós que l’Ajuntament no volia carregar amb la responsabilitat que es podia esdevenir amb el seu enderroc.
Davant l’argumentació esposada, en el mes de març de 1871, una Ordre Ministerial de Hisenda cedia a l’Ajuntament el terreny annex al Palau del Governador Militar (uns 3.246 metres quadrats) per eixample de la via pública, pel preu de 1.623 ptes. que serien ingressades a l’Estat en un període de 15 anys.
Així doncs, en tres anys l’Ajuntament havia aconseguit el seu propòsit. Adquirir l’hort del Palau per condicionar la Plaça del Born, a més d’eliminar les murades i les tàpies que circumdaven el seu perímetre.
Durant l’alcaldia de D. Joan Tremol Faner (gener de 1874 – març 1875) va ser acordat sol·licitar al Govern la cessió del baluard dit de Sant Francesc o dels Frares, amb la finalitat de condicionar el seu espai i agregar-lo a la via pública. Però altres interessos impulsaven al Consistori a demanar insistentment la cessió de les muralles i els espais que ocupaven els valls. Ciutadella era una població que des de la segona meitat del segle XIX havia iniciat un procés de industrialització al voltant de la fabricació de calçat, però malgrat això la manca de treball era un mal endèmic i una constant, degut principalment a la fluctuació constant del comerç amb les illes caribenyes de Cuba i Puerto Rico.
L’enderroc de les muralles i l’haver de reblir els valls va ser una manera d’ocupar molta gent treballadora, activitat que permetia donar feina als més necessitats; però amb aquella decisió tan precipitada es perdia un ric i valuós Patrimoni Històric irrecuperable, pèrdua que ara i sempre molts lamentarem.
Novament, durant l’alcaldia de D. Gaspar Jorge Saura i Carreras (1875 – 1884) es feren diferents sol·licituds al Ministeri d’Hisenda demanant els espais de les murades i els valls, amb el propòsit de destinar-los a vies públiques, però les demandes cursades no foren acollides amb molt d’interès. A més, el Consistori era conscient que una vegada enderrocades les muralles havia de sufragar al Govern els espais que ocupaven, a més de pagar dels costos dels enderrocs, despeses quantioses en unes èpoques en que els ingressos de les arques municipals eren molt precaris.
Però com ja s’ha dit, l’eliminació de les muralles no era el final del procés. Molt prest la Corporació Municipal s’assabentà que, a més del gran dispendi que suposava haver de satisfer l’espai guanyat, havia de presentar a la Direcció General d’Obres Públiques un Projecte General de l’Eixample de la població que es pretenia integrar, segons dictaminava la nova Llei.
En no poder presentar aquest projecte en el temps indicat i a la manca de recursos, l’Ajuntament decidí paralitzar els tràmits i desistir de presentar-los (agost 1879).
Malgrat aquestes dificultats, es pot dir que en el mes d’abril de 1880 a Ciutadella es començaren les obres urbanístiques de l’eixample. Tot començava quan en una sessió municipal (13 IX 1880) el Consistori va acordar demanar al President de la Corporació Provincial la presència d’un arquitecte per que tracés els plànols i alienacions dels carrers Negrete, Conquistador, Alfons III, Nord i l’Esplanada.
La precipitada demolició de les muralles (segons J. Cavaller Piris) va iniciar-se pel portal de Maó, i per accelerar l’enderroc es va fer una crida voluntària, a la qual acudiren molts veïns, aconseguint en poc temps arribar fins el bastió de la Font. De manera que la darrera porta en esser esbucada va ser el Portal de Sa Font (març de 1889), junt al baluard.
Malgrat la manca de recursos (1882), el Consistori era conscient que havia de presentar-se com a licitador del tram de muralles que comprenia el baluard de Sa Font, amb una doble finalitat. En primer lloc, amb el propòsit de preservar-lo com a Monument Històric, i en segon lloc per poder disposar dels dos grans magatzems existents en el seu interior, els quals podrien ser de gran utilitat pel municipi.
