Com diu el famós poema de Kavafis, l’important no és la destinació sinó el viatge que convé que sigui llarg i ple d’aventures i de coneixences. I també de coincidències. Pocs dies després de publicar el meu primer llibre No cregui el que diuen de mi a la prestigiosa Editorial Columna dels editors Miquel Alzueta i Àlex Susanna anava cap a la Universitat de Barcelona un plujós dijous de l’any 1991 per assistir a una de les classes de la carrera de Filologia Catalana que s’hi impartien. Entre les cames em vaig trobar un tros de diari llançat allà en terra com una fulla morta. Era el Quadern del diari El País que es publicava aquell dia de la setmana. Vaig alçar la sabata, em vaig acotar i vaig recollir els fulls com si fossin les plomes d’un ocell ferit. Per aquella època, molts de lectors del diari El País escrit en castellà no suportaven que apareguessin unes fulles escrites en català i, tot just comprar el periòdic, es desfeien de la contaminació lingüística. Idò, allò que per aquests catalanòfobes era merda però a mi era or i més quan vaig obrir amb dificultats les pàgines i vaig veure una ressenya escrita pel professor de la UB Enric Bou parlant positivament de No cregui el que diuen de mi. Duia el títol de Calidoscopi. Vaig assistir a les classes i, quan vaig ser a ca nostra, en vaig cercar la definició. Un calidoscopi (del grec antic: kalós bella, éidos imatge, scopéo observar) és un instrument òptic en forma de tub tancat que conté tres miralls plans. Definia amb exactitud el que jo pretenia fer quan em vaig posar a escriure els relats. Ha tornat a sortir aquesta paraula relacionada amb l’obra després de la traducció al francès de No cregui el que diuen de mi per part de la professora de Geologia de la Universitat de la Sorbona de París i després de la ressenya d’El gos de Camus que sortirà per Sant Jordi i que es presentarà també a les Jornades Albert Camus: “La novela empieza en Lourmarin y termina en Sant Lluís. Estructurada en cuatro partes, da una visión caleidoscópica de la vida y el pensamiento de Albert Camus, de la Francia de los sesenta, y de Menorca, en 39 y en los ochenta, a través de breves capítulos-cuentos corales. Albert Sintes recién enterró a Albert Camus, su encuentro, alrededor de la misma tumba del escritor, con el perro de los Gallimard da el arranque a un concierto de voces que construyen poco a poco la historia del hijo de republicanos que escapó de Menorca en 39, llegó a Lourmarin tras una estancia de unos años en Argelia y ve su vida transformada por el encuentro con la bibliotecaria del pueblo, mediante el perro desorientado. A este hilo argumental se superponen elementos de la vida de Albert Camus y de su obra. En El gos de Camus, no sólo los vivos hablan, sino también los muertos, a la manera de Juan Rulfo; los objetos tienen mucho que decir sobre sus dueños y los animales son los testigos no tan mudos de vidas humanas marcadas por las desgracias de la historia. Con un idioma rico y musical, el libro es una declaración de amor a Camus, a la literatura en general y francesa en particular, con citas de Voltaire, El Principito, Marcel Proust y evocaciones de Boris Vian, Henri Bosco, etc. También novela de formación, El gos de Camus es una reflexión entorno al aprendizaje de la lectura y a la labor de creación de un relato, una piedra-palabra tras otra”.
