La ràpida destrucció de les muralles que circumdaven Ciutadella va ser una iniciativa que pretenia varis objectius; en primer lloc, alliberar la ciutat del cinturó opressor que l’ofegava urbanísticament la població, impedint un creixement progressiu; eliminar un sistema defensiu obsolet, que generava importants despeses a l’administració municipal en reparacions, ja que hi havia altres problemes més importants que atendre entre la població; emplenar els valls que circumdaven la ciutat, els quals eren un obstacle pels vianants que entraven i sortien per les cinc portes que disposava Ciutadella.
Fou tal la virulència desencadenada contra els vells murs defensius que pareixia com si la població ves en ells una imatge del passat opressor que s’havia d’eliminar; a més, molts sentien ànsies de llibertat, una llibertat que sols s’aconseguiria amb l’entrada d’aire frec i renovat pels carrers.
Amb la desfeta de les muralles i la cessió del Palau del Governador on s’ubicà el nou Consistori, s’urbanitzà la Plaça del Born, es projectà la construcció d’un Grup Escolar per infants, es projectà el Teatre del Born, s’urbanitzava la Plaça Colón (Esplanada), el que permetria la circumval·lació a tota Ciutadella amb una via ampla (Contramurada), s’obririen les places d’Artrux i Alfons III, i s’iniciarien les primeres edificacions extramurs de la ciutat seguin el camí de Maó i els traçats de la Contramurada.
Centrats novament a la zona SW de Ciutadella, fruit de la nova alineació de l’Esplanada, algunes parcel·les foren inscrites a favor de l’Ajuntament (novembre de 1881); una vegada definit el pla de circumval·lació, segons el projecte presentat per l’arquitecte municipal, i decidit l’ample dels carrers (20 metres, exceptuant el carrer Negrete), molt prest es produí una eufòria edificadora a les afores i als voltants de Ciutadella que obligà a l’Ajuntament a confeccionar un Pla General d’Eixample per poder establir unes directrius adequades, imposar un àrbitre que dirimís els permisos de les edificacions i fixar els impostos de construcció, ingressos que augmentarien i beneficiarien les sempre exigües arques municipals.
Poques poblacions de les Balears experimentaren un creixement urbanístic similar, un canvi tan notable i una transformació tan profunda com es produí a Ciutadella en el decurs de 50 anys. D’aquesta transformació se feia ressò un article escrit en el periòdic “El Menorquín” de Bones Aires, publicat en el mes d’octubre de 1920, que deia : Caen los bastiones y las murallas, trocándose los solares en calles y plazas que, unidas al mercado de abastos construído en la huerta del convento del Socorro y a las nuevas edificadas en el huerto de San Francisco, entrelazan, pintorescamente la ciudad con sus amenos alrededores. Y se urbaniza la ancha explanada trocándola en plaza de Colón, el camino de San Niclolás se convierte en coso espacioso en que celébranse festejos populares y concursos de ganadería; ensánchase la ya bellísima plaza del Borne, alcanzando el Mirador mayor amplitud y más alegre perspectiva, a la vez que desaparecen derruídos cuarteles para edificar en su solar, cimentados sobre los mismos peñascales del muelle, un grupo de casitas que coronan el puerto y a cuyo lado destácase el Círculo Artístico, encomiable centro de ilustración y el bonito teatro, templo de Arte, donde la juventud ciudadelana da rienda suelta a sus aficiones musicales (J. Cavaller, 1926 p. 151).
La urbanització de l’Esplanada i el Passeig de Sant Nicolau
L’enderroc de les muralles pròximes a la Porta d’En Sales fins els murs del bastió dels Frares va deixar la zona oest de la població de Ciutadella al descobert. L’expropiació de l’hort de Sant Francesc havia permès tancar amb edificacions la vessant sud de la plaça del Born, i una edificació singular va ser la casa construïda per Llorenç Cabrises Sastre, un ric empresari ciutadellenc que arribat de l’Havana (Cuba) el 1882, va fer construí un prestigiós palau en el solar de l’hort de l’antic convent, edifici que durant molts anys va ser una de les joies arquitectòniques de Ciutadella.
L’enderroc del bastió dels Frares també va permetre l’alineació d’una nova via que del carrer Negrete anava fins el Born, deixant un nou espai de terreny apte per eixamplar l’àrea urbana. D’aquesta manera, l’any 1876 s’acordà la venda dels terrenys que restaven entre l’Esplanada i els carrers “Asalto”, 9 de juliol i Arguimbau, fins el carrer Negrete, pel preu de 4.136 ptes.
Tres anys després, sota l’alcaldia de D. Gaspar J. Saura, nombrosos veïns es reunien per debatre un altre problema urbanístic nou, com era la construcció del Cos, que començava des del lloc conegut pels Trabucs i que continuava pel futur Passeig de Sant Nicolau. Però per realitzar aquesta nova iniciativa era necessari fer algunes expropiacions de terrenys.
Aprovat el projecte del seu traçat (1880) el Consistori acordà la construcció d’una acera de 2 metres d’ampla i 20 cms. d’altura a cada part, i que les parets laterals fossin d’un metre d’altura. Segons J. Cavaller dentro de la acera se colocarán árboles y frente a cada árbol un guarda ruedas de un metro, en el que pueda ponerse una cuerda para que los día de carreras o corridas quede completamente expedito el Coso. És a dir, que aquell espai era reservat per curses de cavalls i demostracions ramaderes.
La paralització momentània d’aquelles iniciatives hi ha que trobar-les novament en la manca de diners. Les expropiacions eren costoses, i el municipi no tenia suficients ingressos per fer front a totes aquelles despeses. Però si abans era costum que alguns practiquessin curses amb els seus cavalls en el camí de Sant Nicolau, uns dies abans de les festes de S. Joan, el mal estat del camí i l’abandó provocat per les obres iniciades, foren les causes que paralitzaren aquella antiga costum.
Cinc anys després (1885) es parlava d’arreglar l’espai erm de l’Esplanada. Novament són les paraules de J. Cavaller qui ens informen del seu estat d’abandonament: su aspecto desagradable guarda perfecta analogía con el primer trecho del camino de San Nicolás y el de Baix, vías ambas las más concurridas y las más indicadas para el paseo, hoy pedrizales y terreras que dificultan el tránsito, impresionando lastimamente la vista.
No seria fins l’any 1892 quan, gràcies a la donació generosa del Sr. Vigo, propietari de l’Hort d’En Vigo, es va poder condicionar la que després seria la Plaza Colón, nom que va prendre l’Esplanada en la sessió municipal celebrada el 3 d’agost de 1891. La proximitat de la data del Descobriment d’Amèrica per Cristoforo Colombo al servei d’Espanya seria festejat a Ciutadella malgrat les dificultats econòmiques.
Pareix que la decisió d’urbanitzar part del camí de Sant Nicolau havia motivat certes discrepàncies dintre del Consistori. Uns anys abans, essent tinent de batlle D. Joaquim Comella, aquell va presentar la seva dimissió, com a membre de la Comissió d’Obres, en oposar-se a l’expropiació de dos molins de vent que hi havia en el camí de Sant Nicolau, i que dificultaven l’alineació del passeig amb la plaça del Born. Una vegada elegit alcalde (1893) s’ocupà novament de l’afer urbanistic, però sense poder alinear la seva traça amb la Casa Cabrises.
Poc temps després, i gràcies a la donació d’uns terrenys feta per D. Joan Pons Piris, es va poder obrir un petit carrer que enllaçava el Passeig de Sant Nicolau amb el camí de Baix. Aquella primera cruïlla en el Passeig permetria l’obertura del carrer nomenat primerament “calle Poniente” i després de la República Argentina.
En l’any 1905 l’Ajuntament adquiria quatre parcel·les de terreny a Dª Sebastiana Castor Carreres per a prolongar el camí del Passeig de Sant Nicolau fins arribar a la placeta del castell del mateix nom. El Cos de Sant Nicolau era ja una realitat.
Però el sentit de l’eixample urbanístic de Ciutadella no es va dirigir cap aquell indret. Les principals construccions i les cases més luxoses s’edificaven fora dels límits del casc antic. Els llocs preferits eren els voltants de l’anell que abans circumdava Ciutadella, o a l’altra costat del replè dels antics valls, uns espais que s’havien transformat en grans avingudes que a l’actualitat envolten el casc antic de Ciutadella i coneixem popularment per “Cuantamurada”.
El procés d’urbanització del Passeig de Sant Nicolau va ser llarg. Sembla ser que en un determinat moment va rebre el nom de República Argentina, denominació que en la sessió Municipal de 24 d’abril de 1940, s’acordà canviar “Paseo de la República Argentina por el Paseo de San Nicolás y que la calle de Poniente se denomine en lo sucesivo Paseo de la República Argentina” .
Per tant, el camí de Sant Nicolau era, en principi, una via d’extraradi, al llarg de la qual s’havien edificat alguns habitatges i on estaven ubicades unes poques fàbriques de calçat que tenien la seva projecció en el camí de Baix, carrer paral·lel a ell.
