He llegit gran part de la ingent obra de Miquel López Crespí, he ressenyat en aquesta mateixa secció les seves novel·les, reculls de narracions i, fins i tot, qualque poemari. Tots els seus llibres tenen quelcom en comú: la seva gran qualitat literària i el ferm compromís amb la llibertat de les persones i dels pobles i amb la defensa aferrissada de la nostra llengua i cultura.
Diari d’un home sol aplega onze relats que, sense cap mena de dubte, es mantenen en aquesta mateixa línia. Onze relats que ens fan viure episodis històrics, que ens porten als anys de lluita antifranquista o ens immergeixen de ple en problemàtiques dels nostres dies.
Potser caldria ressaltar un tret que, si bé és ben present en llibres anteriors de l’autor, per a mi en aquest s’intensifica. Les narracions estan amarades d’un profund i emotiu lirisme que retrata la quotidianitat, sovint amarga, no només des de la descripció dels fets sinó també des dels sentiments que aquests provoquen.
I vet aquí que ara arriba el moment temible en què, quan escric la ressenya d’un recull de contes, no sé ben bé com continuar. M’és impossible exposar tots els diversos arguments i no puc escollir-ne cap per sobre dels altres. I menys en aquest cas, en què tots i cadascun dels relats m’han fascinat absolutament.
López Crespí ens fa viure la brutal repressió de la Germania enmig d’una ciutat empestada, la soledat d’un rellotge sense corda, la precarietat injusta de la tasca dels nostres grans creadors, la dissolució amarga de tantes lluites en l’aiguabarreig del parany capitalista, el dolor immens dels pobles massacrats, el record de les derrotes, la destrucció planificada del paradís, la genuflexió hipòcrita davant els diners, la sacralització de les estructures de poder, la batalla infinita sense victòria, la necessitat de no defallir…
Us haureu adonat que el que he escrit fins ara traspua nostàlgia i, sí, efectivament l’enyor hi és, i també hi ha melangia, però no ens equivoquem, així mateix hi trobem una ferotge ironia, un esmolat sarcasme i, de fet, el llibre sencer és un crit de rebel·lia, un clam contra el conformisme, un rebuig clar i potent de qualsevol possible rendició. L’autor, un cop més, amb una prosa tan acurada com incisiva, ens posa davant els ulls les desfetes i els patiments per convocar-nos a la batalla. No hi ha descans pels guerrers que al seu poble són fidels.
Us he de confessar, i perdoneu-me la digressió personal, que la lectura de Diari d’un home sol m’ha emocionat, i no només perquè hi he vist reflectides algunes de les meves experiències, sinó també i sobretot perquè el ritme narratiu, el llenguatge utilitzat, les imatges que s’hi evoquen, fereixen directament les entranyes. I això no és gens senzill d’aconseguir, és una qualitat tan sols atribuïble a la més gran literatura.
Podria continuar aportant-vos més detalls, podria intentar ser més explícit, però he d’anar acabant la ressenya i ho vull fer amb dues cites textuals, de relats diferents. Dues cites que m’han colpit i que, una al costat de l’altra, ens fan més entenedor el missatge.
“Avui m’interrog davant la poderosa extensió de la catàstrofe (…) sentint com han mastegat els nostres somnis fins a esdevenir pedra i metall.”
“Una mica més tard (…) de reüll mirava la cara de sorpresa i alegria de la gent quan comprovaven que, de nou, altre pic (…) se sentia, invicte, omnipresent, el poder ocult del talp, la nostra esmolada memòria col·lectiva.”
