Ikigai Per Mary Moro

Em trobo escrivint i imaginant, a dia 16 de desembre, com serà. Com hauré acabat i, sobretot, començat l’any nou, el 2020.

Així de primeres, sembla que serà d’una manera ben diferent a com ho vaig fer aquest any. Un 2019 que sento que m’ha fugit de les mans. Realment no és així. Ben cert que no em dóna la sensació que els 365 dies estiguin a hores de ser només records. Però també he tingut la sensació, per moments, que els dies han estat lents, feixucs, com quan fem la migdiada al sofà, un dia que la necessitem moltíssim, i no som capaços d’obrir els ulls i, molt menys, de desenganxar- nos del coixí, on han quedat algunes restes de babes, potser.

Enguany m’he sentit, en molts moments, com un peluix al que el sacsejaven d’aquí cap allà. Al meu món hi ha hagut molts canvis, moltíssims. I em sento en un filet just al precipici. Peeeerò molt conscient de tota una xarxa teixida per i amb persones amb les que he compartit molt i d’altres, recents, amb les que estic vibrant. Una xarxa que no em permetrà caure. Més gent amb la que compartir aquest neguit que és, de vegades, el viure. L’angoixa de ser humà i cercar el sentit de tot això, de la vida, de l’amor, dels diners o l’amistat. I, per sobre de tot, de la mort.

Bé, i vosaltres? Vosaltres heu fet un llistat amb propòsits per aquesta nova volta al sol que comencem? Tenim la sort d’aquest nou full en blanc. Millor encara, és com tenir una nova oportunitat per a fer i desfer. Com si d’un videojoc es tractés… Encara que ens matin, que perdem una vida, hem aprés a quin botó tocar o el moment per a poder fer aquell salt que ens permetrà deixar endarrere al monstre de tres caps i seguir avançant, cap a la propera pantalla.

Avui llegia un post d’una companya de feina, na Montse. Deia ‘como cuando la arena quema y te da igual porque sabes que corres hacia el mar, así deberíamos vivir’. Què voleu que us digui? M’ha encantat!! Ha estat quelcom així com un ‘bieeeen! Hi ha més gent que pensa com jo’.

A més dels propòsits clàssics de: aprimar-nos, anar al gimnàs, quedar més amb els familiars i amics, dedicar molt de temps als fills, llegir, estalviar per a poder viatjar (ja pensant en les vacances d’estiu, jejeje).  Hi ha tots aquells que nosaltres mateixos anem deixant a un calaix i que, normalment per  falta de temps o por, no apareixen a cap llistat. Fer un curs de busseig, un de tast de vins, aprendre a ballar swing o tocar el saxo, reprendre l’anglès, … I d’altres més ‘complicats’, deixar la feina que ens fa estar tristos o neguitosos, allunyar-nos dels amics, que realment no ho són i, qui sap, si tallar amb una relació que no ens fa vibrar i en la que seguim per? Per costum? Pel què diran?

Hi ha un llibre titulat ‘Ikigai’ que he acabat de llegir fa uns dies. Pels japonesos l’ikigai és el seu motiu per a existir. Alguns ja saben quin és, d’altres encara el busquen. Hi ha qui sent que la seva vida té sentit sent pare o mare, qui vol ser metge, qui somia amb viure al camp o viatjar a l’espai. No calen propòsits gaire complicats, només tenir clar com donar sentit a la nostra vida i fer-ho. Què millor que el principi d’un nou any, una nova dècada! Però alerta!! També podem sentir que el nostre ikigai no és el mateix amb 20 anys que amb 70 i no passa res. Tot està per fer i cada nou dia és un nou començament.

Jo enguany he tornat a escriure, poder col·laborar al Iris em fa molt feliç i compartir amb vosaltres aquestes petites reflexions. Pensar que, potser, hi ha qui al llegir aquest espai es sent més acompanyat. Qui sap?!

Estimats, feliç i bonic 2020 per a tots!!

Mary Moro.