SOMNIS I REALITATS
Qui mou els fils?
Altre vegada estèiem xerrant de la crisi, en aquest sentit , la crisi probablement actúa com el xoc , del qual parla la sociòloga Naomi Klein en el seu llibre La Doctrina del xoc ( 2): s’utilitza el desastre econòmic per permetre que l’agenda del neoliberalisme es realitzi. S’han creat mecanismes per tenir vigilades i sota control a les democràcies nacionals, per poder aplicar (com està passant els Estats Units i repercuteix a Europa,) ses borsa cauen d’una manera espantosa; ferotges programes d’ajust vigilats per una nova autoritat: la troica que formen el Fons Monetari Internacional, la Comissió Europea i el Banc Central Europeu, unes institucions no democràtiques els membres no són elegits pel poble.
Institucions que no representen als ciutadans. I no obstant això, aquestes institucions amb el suport d’uns mitjans de comunicació de masses que obeeixen als interessos de grups de pressió econòmics, financers i industrials, són les encarregades de crear les eines de control que redueixen la democràcia a un teatre d’ombres i d’aparences . Amb la complicitat complaent dels grans partits de govern. Quina diferència hi va haver, entre la política de retallades de Rodríguez Zapatero i la de Mariano Rajoy? Molt poca . Tots dos se van inclinar servilment davant els especuladors financers i han obeït cegament a les consignes euro critiques. Tots dos van liquidar la sobirania nacional. Cap dels dos van prendre la decisió política alguna per posar fre a la irracionalitat dels mercats. Tots dos varen considerar que, davant els dictats de Berlín i l’atac dels especuladors, l’única solució consistia, a semblança d’un ritu antic i cruel, a sacrificar a la població com si el turment infligit a les societats pogués calmar la cobdícia dels mercats.
En semblant context, teníem els ciutadans la possibilitat de reconstruir la política i de regenerar la democràcia? Sens dubte. La protesta social no cessava d’amplificar. I els moviments socials reivindicatius es multiplicaran . Per ara, la societat espanyola encara creu que aquesta crisi és un accident i que les coses tornaran aviat a ser com eren. És un miratge. Quan prengui consciència que això no passarà i que aquests ajustos no són “de crisi” sinó que són estructurals, que vénen per quedar-se definitivament, llavors la protesta social arribarà probablement a un nivell important. Què exigir els protestataris? El nostre amic Zygmunt Bauman ho té clar: “Hem de construir un nou sistema polític que permeti un nou model de vida i una nova i veritable democràcia del poble”. A què esperem ? Jo no ho se, m’està donant la impressió que encara estem en una situació de ignorància. El que es cert, es que qualcú mou els fils del capital.
Andreu Genestar Sabater i C.
