Botar des d’una roca és un dels plaers més emocionants que existeixen a Menorca. Hi ha una gradació de perill. Des d’un metre i mig. Des d’un penyal elevat. També hi ha diverses formes que es poden resumir en dues: de peus o de cap. Superada la recança a la fredor natural de la mar o la por provocada per la distància, el contacte amb l’aigua és gratificant. Existeix una violència suportable. Si ens tiram de peus, l’aigua salada de la mar t’entrarà de forma vigorosa per les fosses nassals. Fregar amb la planta dels peus les algues o les roques submergides amb la possibilitat de l’existència dels vogamarins ressalta el plaer de quan emergim i tornam a respirar.
De cap i des d’una elevació considerable ja es converteix en una mena de prova iniciàtica. Tots els menorquins hem passat aquesta prova. Qui no la passa sembla que és expulsat de la seva condició insular. També hi intervenen en aquest sentit les piscines. D’al·lot record haver-me tirat de cap des de la paret de la piscina que mira la mar de l’actual hotel Melià de Cala Galdana quan era conegut amb el nom pompós de Menorca Hotel Saronga Playa o, simplement, Saronga. La piscina tenia un clot més profund i un pendent més pronunciat. Havies de clavar el cap dins aquest clot i emergir tot d’una per evitar les rajoles tallants com a ganivetes que cobrien el pendent on l’aigua ja no cobria. La primera condició era fàcil d’assolir si tenies prou coratge o suficient bogeria infantil. La segona era impossible encara que l’eufòria del salt anestesiava el dolor. Els clients de l’hotel, turistes britànics la majoria, s’adonaven de les ferides sagnants als dos genolls, semblants a dos estigmes, que tintaven l’aigua de roig, i cridaven un responsable que ens expulsava de la piscina del mastodòntic hotel construït damunt la platja més bella del món.
M’agrada pensar mentre camín. Som a Cala Mitjana després d’haver fet la volta llarga. Durant els primers mesos de l’estiu, quan caminaves paral·lel a la platja seguint el Camí de Cavalls en direcció a Cala Mitjaneta, rebies una glopada de mar i de iode quan entraves en contacte amb el corrent d’aire del canaló que t’eixamplava els pulmons. Ara, a mitjans mes d’agost el que reps és una infusió de cremes solars.
La gent, sobretot al·lots de la mateixa edat que la meva quan em tirava de cap des de la paret de la piscina de l’hotel Saronga, es continuen llançant des de dalt la Cova de Cala Mitjana. Quasi tots, per no dir tots, es llancen de peus mentre qualcú grava el salt amb el mòbil amb l’objectiu d’immortalitzar el salt i penjar les imatges a YouTube o a les xarxes socials. Ara ja no davall a la platja. Hi ha massa gent, fins i tot a primera hora del matí. Ja no hi acampen. Ara, hi «hamaquen». Pengen hamaques entre dos pins. O despleguen una ombrel·la, un para-sol que, durant les nits perd aquest nom però els protegeix de la serena. Durant els mesos que s’hi podia davallar vaig pujar damunt la cova i em va meravellar el vistós cartell que en prohibeix els salts i que avisa de possibles danys medul·lars. Cap cartell aconseguirà evitar que la gent salti de les roques. El plaer és massa immens. La por superada et fa sentir viu. L’aigua de la mar et dona una punyada a l’estómac de la qual et recuperes a l’instant. La bellesa que fendeixes amb el teu cos mig despullat és tan sublim i, a la vegada, natural que et transporta a paisatges submarins en els quals estàs sol encara que només sigui durant un instant.
Tot és relatiu i m’agrada destacar aquesta relativitat. Ja a Cala Mitjaneta, més concorreguda enguany per la presència d’algues i d’aigua estancada a la seva germana major, veig com unes al·lotes d’uns vint anys es tiren des de les roques. Són poc més d’un metre i mig de distància que hi ha fins a la superfície de la mar. A pesar de l’altura insignificant totes criden ¡Gerónimo!
BOTAR. Tirar-se des d’una altura per caure a un lloc més baix; castellà saltar. Prové del germànic botan ‘envestir’, ‘empènyer’, ‘donar cops’. A Menorca hi ha la dita: «Qui no pot botar més que un escaló, que no en boti dos». Significa que tots els reptes, per petits que siguin, com ara tirar-se a la mar des de les penyes, s’han d’ajustar a les nostres possibilitats i aptituds físiques.
“Tots els menorquins hem passat aquesta prova. Qui no la passa sembla que és expulsat de la seva condició insular”… dius tu.
Jo no m’he tirat mai de cap a la mar i, per tant, dec estar fora de la condició d’insular.
Com ho puc fer per tal de recuperar aquesta característica o condició?.
Per cert, avui he vist l’esquela de Pedro Pons Vallés, mort as Castell. Revisant les nostres llistes he pogut veure que era nét d’una persona que es deia com tu: Joan Pons Pons, nat a Ferreries l’any 1890 i que va ser batlle de Ferreries entre 1937 i 1939. No sé com va acabar (es pot suposar que no massa bé), però era cosí del teu besavi Josep Pons Florit. A veure si el podem ressucitar.
Bon dia, Antoni. No em puc creure que un al·lot com tu, des Castell, no s’hagi tirat mai de cap a la mar. Ets molt modest. Segur que saps fer el salt de l’àngel. Per cert, el que em dius d’aquest avantpassat que va ser batlle de Ferreries ho desconeixia. Gràcies. Per cert, si vens a Cala Galdana et mostraré unes penyes baixes i t’ensenyaré a tirar-te de cap.
Amb un cert retard, respondré al teu oferiment; jo estic “confitat” a Cerdanyola del Vallès i no podré acceptar-lo. Dàltre banda, crec que ja no estic en condicions a aprendre a tirar-me de cap. Tothom té secrets amagats i jo, apart de lo de pujar en globos i allò de les novicies, que tampoc he fet, puc destacar que mai ha sabut fer una rel quadrada.atès que el dia que ho van explicar a l’Institut, jo estava malalt. Queda palès que es pot ser enginyer sense sebre resoldre una rel quadrada i, per descomptat, una rel cúbica. Coses de la meva proverbial timidesa. Salut.