Acabam de tenir present que el 6 d’agost de 1945 un bombardeig dels Estats Units deixà caure la primera bomba atòmica de la història sobre la ciutat japonesa d’Hiroshima. La primera contra els éssers humans. Bomba que costà la xifra de dos mil milions de dòlars. Es feu un balanç aproximat de 246 mil morts com a conseqüència de les explosions i la radiació que efectuaren Little Boy i Fat Man, el seu germà major que tres dies després explotaria sobre Nagasaki. Finalitzant 1950 es calcula que havien mort unes 900.000 persones. Paul Tibbets, pilot que llançà la primera bomba atòmica, assegurà que mai se n’havia repenedit. Segons ell, executant aquesta acció, salvava més vides (americanes, sobretot). Així acabà la segona guerra mundial i començà l’era Nuclear. L’objectiu principal de les bombes era aconseguir la incondicional rendició del Japó. Uns artefactes nuclears creat en secret sota el nom Projecte Manhattan per EEUU amb la col·laboració del Regne Unit i Canadà, carregats d’Urani-235 i Plutoni-239, posaren punt final a la guerra més devastadora de la història.
Si descartam la possibilitat de transcendència i les preguntes o inquietuds pel més enllà, inevitablement reduirem l’existència a l’estricta realitat biològica i de les ciències de la natura. Així, tot el que hi ha, des de les persones fins a les pedres, s’explicarà tan sols per aquestes lleis sense necessitat de cap altra raó.
Una de les conseqüències de la difusió d’aquesta mentalitat que ofega el sentit de transcendència i la inquietud pel més enllà, és que la llibertat i l’amor humans, l’art, la bellesa, la poesia, els valors humans queden en entredit. En el món de la natura no hi ha ni llibertat ni amor perquè hi regeix sols la llei del més fort. Tots sabem que la papallona acabada de sortir del capoll és menjada pel llangardaix (rèptils de mides superiors als 30 cm), que alhora és víctima de l’àguila, sense cap possibilitat de que açò deixi de ser així. D’altra banda, al llarg de mils d’anys l’espècie que sobreviu i prospera és sempre la més adaptada. De nou, idò, s’imposa el més fort. La cadena de la nutrició, la tròfica, i l’evolució sempre esclafen el més feble.
Si fos veritat que sols podem explicar l’existència humana pel pes de les lleis biològiques, em deman: No perdrien el seu sentit totes les obres literàries de la humanitat que exalten l’amor humà, la bellesa del servei, l’entrega als més febles, la profunditat espiritual…? Si fos veritat, no perdrien el seu sentit no sols les obres dels llibres sagrats, també les de Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Eugeni d’Ors, Josep Carner, Carles Riba, Josep Pla, Àngel Guimerà, Josep Carner, Joan Alcover… Si tot sols es pot explicar pels gens, per les neurones i els factors ambientals, valen la pena totes les revolucions i lluites socials de la història en favor de la tan preuada dignitat i llibertat humana?
