Fa una mica més d’una setmana es va allotjar a l’hotel on treballo un grup de nois. Jo els vaig conèixer un matí quan baixaven a la cuina a preparar-se l’esmorzar, tot i que ells havien arribat la tarda anterior. He de reconèixer que, al veure’ls, un ‘ai mare meva’ se’m va passar pel cap; no està bé i ho sé, vaig prejutjar-los.
Eren quatre nois d’uns vint, vint i pocs anys. Cridaners, moguts, riallers, omplien l’hotel de vida. El que jo em preguntava era si a la resta de clients els agradaria tant, com a mi, que estiguessin al mateix allotjament. I sent sincera, també em preguntava com deixarien la cuina i l’habitació.
De seguida van llogar unes bicicletes per a recórrer l’illa. Em van demanar alguns consells que jo, encantada, els vaig donar: com triar la seva ruta segons el vent, quines caletes m’agradaven més i a quines podrien trobar gent de la seva edat, un supermercat on poder fer la compra… ells, súper macos, agraïen qualsevol petita mostra de proximitat per part meva, no sense una certa mostra de sorpresa per part seva.
El dia abans de marxar volien fer una ruta per la costa sud. Des de Ciutadella, i amb les seves bicicletes de lloguer, van arribar a Turqueta, i tot seguint el camí de cavalls a Macarella i Macarelleta. Beneïda joventut!! A la tarda, quan van arribar a l’habitació i van estirar-se als llits, vaig rebre un missatge de whatsapp preguntant per un massatgista, jejeje.
Per què us explico tot això? Doncs va ser a l’endemà, el dia que marxaven, quelcom que un d’ells em va dir va fer que em decidís a compartir-ho, perquè m’ha fet pensar molt, darrerament. El dia en qüestió era dissabte, no sé si recordeu que un camió va bolcar en la carretera general, tallant el trànsit de cotxes. Ells havien d’anar a tornar les bicis a la botiga de lloguer, agafar les bosses i pujar a un taxi que els portaria a l’aeroport. Però ni anaven sobrats de temps, ni hi havia taxis disponibles, segons em va dir la noia de la centraleta. Em vaig oferir a acompanyar-los amb el meu cotxe a la Plaça de la Pau, i aquí és on el comentari del noi em va sobtar, crec que em va sobtar tant com a ell el meu oferiment:
– “Si que eres buena persona, ¿no?”
– “Vosotros también lo sois, ¿no?”
D’alguna manera ell va donar per fet el que jo vaig pensar (molt malament per part meva) el primer moment de veure’ls; que per ser quatre nois, joves… I imagino que va associar que jo no els tractaria com a la resta de clients o, simplement, no estem acostumats a que la gent s’ofereixi a ajudar, fer una mica més fàcil el nostre dia a dia. De seguida van comentar entre ells que sí que era maca i que com m’ho havien d’agrair, cosa que a mi ni se m’havia passat pel cap: jo tenia cotxe, ells anaven apurats de temps i necessitaven arribar a l’aeroport i agafar el seu vol. Com no havia d’oferir-me a acompanyar-los? En algun moment les mostres de generositat passen a incomodar-nos i semblem sentir-nos en deute o preguntar-nos si som mereixedors.
Quan arribàvem a la parada d’autobusos van trucar de la centraleta de taxis dient que ja hi havia un de disponible. A la Plaça de la Pau ens vam dir adéu amb una abraçada i, crec, tots plegats vam sentir-nos una mica més feliços.
