A base de decrets i normes a les que, un dia sí i un altre també, ens obliga el poder, els ciutadans tenim el perill d’anar perdent la nostra llibertat. I la llibertat és el do més preuat que tenim els humans, deia Cervantes. Tot i així, el poder temporal (els Mitjans, les Entitats, les Institucions, la Política, l’Economia, que avui pretenen dominar la societat, com sempre ha passat) aspiren a imposar-nos les creences que més els convé. Controlant l’escola, per exemple, converteixen l’educació, que hauria de proporcionar l’alliberació i la formació, en un instrument de submissió completa. El poder presenta com a normes immutables, les seves pròpies decisions. A diferència de les velles tiranies, no es preocupa d’oprimir i turmentar els cossos, sinó de dominar les consciències. Dominar les consciències és el que pretén sempre el poder. La tesis fonamental és senzilla: la nostra llibertat individual ha de ser protegida com alguna cosa sagrada front tantes intromissions. Però no perdem l’esperança. Mai l’hem de perdre. No és oportú, ni convenient, ni educatiu, ni humà.
A la mitologia greco-romana, l’Esperança era la divinitat que tenia com encàrrec consolar els mortals. Elpis, l’anomenaven els grecs, i Spes, els romans. Era filla de la nit, que a la vegada era filla del Cel i de la Terra, i era germana del somni que tenia com a missió deixar en suspens les penes, i germana de la Mort, que assenyalava a les penes la seva fi per sempre.
L’esperança estava en el fons de la caixa de Pandora, dona intel·ligent i perversa que va donar a Prometeu, com a dot de noces, una Caixa que li entregaren els deus amb la condició que no l’obrís. Però Prometeu la va obrir i d’ella sortiren tots els mals que, des de les hores afligeixen la humanitat (mort, dolor, infermetat, guerra, fam, conflictes, calamitats…). Mes, en el fons de la Caixa de Pandora hi quedava l’esperança com una gràcia dels déus a favor dels humans. No, no és oportú, ni convenient, ni educatiu, ni humà, perdre l’esperança.
Mai l’hem de perdre. L’esperança és una força creativa que ens empeny, front les dificultats, a remar sempre mar endins. El més terrible de tots els sentiments, diu Garcia Lorca, és el sentiment de tenir l’esperança morta. Què fer perquè dominin la veritat i el respecte front la crueltat de la mentida, de la manipulació, del poder egoista i sense entranyes…?
No poques vegades esteim a punt de tirar sa tovallola a terra. Mai, però, no ho hem de permetre. L’egoisme, l’ànsia de poder, la falsedat… no poden ser superiors a l’amor, al servei, a la veritat… La meva raó per a no perdre l’esperança és la necessitat que sent de no permetre vides sense encant, ansietats, angoixes, vides frenades per tirar avant, vides sense il·lusió. No deixem de ser persones que lluiten diàriament a favor de la pau, de la llibertat, de l’alegria, de la il·lusió… Per Ovidi, l’esperança aconsegueix que el nàufrag mogui els seus braços enmig del mar, tot i que no vegi terra enlloc.
En la vida diària, hi ha moltes situacions que les vivim des de l’esperança si volem seguir tirant avant: Si estem malalts, esperam recuperar la salut; si duim entre mans un projecte, desitjam posar-lo a la pràctica… Per açò podem dir amb sant Agustí: Cap persona viu sense esperança! L’esperança ens fa sortir de les diverses trampes que ens presenta la nostra vida. Ella ens amara de creativitat, d’il·lusió, de passió…
No pocs ens criden a no perdre mai l’esperança: Ningú aconsegueix la meta amb un sol intent. Ni perfecciona la vida amb una sola rectificació, ni arriba a prendre altura amb un sol vol. Ningú camina per la vida sense haver trepitjat en fals moltes vegades (Paulo Coelho). Sigues tu mateix. Els altres llocs ja estan ocupats (Oscar Wilde). L’èxit és aprendre a anar de fracàs en fracàs sense perdre l’entusiasme (Winston Churchill)…
Sí, un aplaudiment per qui camina tenint dificultats; per qui riu i no perquè en tengui ganes, sinó perquè és sa; per qui mira i observa amb atenció tot i que la seva vista està cansada; per qui segueix estimant saltejant les trampes egoistes que hi ha al seu entorn… Sí, un aplaudiment per qui no perd l’esperança.